04/08/2018

Què farem amb el taxi?

3 min
Què farem amb el taxi?

El mercat de serveis de transport personal de passatgers ha estat tradicionalment molt regulat. Però s’ha desenvolupat per vies diverses i, en conseqüència, està subjecte a regulacions diverses. El taxi i els VTC són actors en aquest mercat i són prou evidents els contrastos en la seva regulació. Això, per si mateix, ja seria font de tensions. Però la situació s’ha agreujat en temps recents a causa de la tecnologia. La diferenciació, mai gaire gran, entre el mercat servit pels taxis i el servit pels VTC s’ha erosionat per efecte d’aquesta tecnologia. La distància entre aixecar el braç o prémer un botó del telèfon per demanar un vehicle és petita. És una primera disfunció que caldria corregir: taxis i VTC haurien d’estar subjectes a la mateixa regulació. De fet, més enllà que uns siguin grocs i els altres negres, no hi hauria d’haver cap diferència. Els taxis haurien de ser VTC, i els VTC taxis. El mercat és un de sol.

Assumit tot això, no podem esquivar la pregunta que ens porta al cor d’aquest assumpte: cal desregular aquest mercat? I, si fos així, fins a quin punt?

Començo amb una impressió d’usuari freqüent a Barcelona. Penso que a la nostra ciutat el mercat que ens ocupa no està seriosament espatllat. De taxis se’n troben -almenys en circumstàncies normals-, el tracte és adequat i des que ha esdevingut obligatori jo no he tingut mai dificultats per pagar amb targeta de crèdit. Globalment posaria una nota de set sobre deu. Millor que en altres ciutats europees. Diria que aquest mercat no és el problema més urgent per a la política de defensa de la competència. Però, tot i així, com ara argumentaré, hi ha espai per millorar.

L’aparició d’empreses basades en plataformes de contractació telemàtica (com Uber i Cabify) ha significat una gran disrupció en la indústria del taxi perquè ha demostrat que el servei podia ser millor per a l’usuari (diguem que a nivell 9: jo aprecio especialment els altíssims nivells de disponibilitat) i, ves per on, oferir-se sovint a millor preu.

Per tant, la pregunta és si la regulació hauria de garantir per al global de la indústria les dues coses: un servei de nivell 9 i preus més econòmics. La meva resposta és afirmativa pel que fa a la qualitat del servei i més aviat escèptica pel que fa al preu.

Pel que fa al servei, són faves comptades: un cop demostrat que pot ser millor sense augmentar costos, hem d’aspirar que la indústria del taxi del futur segueixi el model de les plataformes. És el que mereixen els usuaris. Aclareixo que això no vol dir que la coordinació entre l’oferta i la demanda d’aquests serveis, molt locals, s’hagi de fer des de Califòrnia. De fet, això és mes aviat anormal. Ens hauríem d’estalviar aquest tribut a la superioritat tecnològica pel procediment tradicional: imitar i fer-ho de pressa.

El conflicte que hem viscut aquests dies és producte de la por. El món del taxi és un món de petits empresaris, ara atemorits per la possibilitat que una desregulació porti a un increment de l’oferta que acabi repercutint en les tarifes i en una reducció important d’ingressos (directes i indirectes). És un temor justificat. En aquest punt podríem apel·lar a la seguretat jurídica i a la necessitat de compensar els qui hi perden per un canvi normatiu. És una consideració, per cert, que també s’aplicaria als qui ja tenen llicència VTC si es pretengués reduir-ne el nombre. Però hi ha un altre factor rellevant: no hi ha cap raó perquè la rebaixa de tarifes hagi de ser un objectiu prioritari. Desestimularia l’ús del transport públic i, a més, en ciutats com Barcelona, una fracció important dels beneficis no anirien a parar als seus ciutadans, sinó als turistes. De fet, penso que seria bo disposar ja ara mateix d’algun esquema transparent i legal que permetés diferenciar tarifes entre residents permanents i visitants.

Mantenir les tarifes o, més ben dit, mantenir els ingressos per hora de vehicle al carrer comporta limitar l’entrada de vehicles en la indústria, és a dir, topalls en el nombre de llicències. Per tot el que he anat exposant, i sempre que aquests ingressos es tradueixin en ingressos que no empobreixin les famílies que viuen d’aquesta indústria, crec que val la pena fer-ho. Però imposaria una condició: que la qualitat del servei passi de 7 a 9. Aquest és, al meu parer, el repte que el sector del taxi ha d’afrontar: demostrar que per augmentar la qualitat del servei no cal la disrupció i el cost social d’una desregulació dràstica.

stats