Persistir en la millora

El futur de la universitat catalana depèn de les polítiques del present

La universitat catalana, en conjunt, és millor que fa vint anys, i molt millor que en fa quaranta. L’objectiu ha de ser que d’aquí vint anys més es pugui repetir aquest judici. El futur, però, depèn de les polítiques del present. En la meva opinió l’objectiu s’assolirà si es practiquen tres bones polítiques.

La primera política que cal practicar és un increment sostingut en el temps dels recursos públics a l’abast de les universitats. El terme sostingut s’ha d’entendre en mitjana. Pot haver-hi -ho hem vist prou bé- fluctuacions degudes al cicle econòmic. Proposaria un augment anual, de mitjana, del 5% en termes reals (és a dir, sense inflació). Per al finançament bàsic de les universitats, això depèn de la Generalitat, però per al finançament de la recerca és indispensable un augment dels recursos assignats a les convocatòries de projectes que fa el govern central.

La segona política depèn completament de la iniciativa legislativa del govern central: la reforma de la governança. No ens en sortirem si mantenim un procediment de determinació de la primera autoritat universitària que, de fet, hipoteca la seva autoritat. Cal alinear-se amb Europa, i aquí Europa no vol dir Suècia. N’hi hauria prou amb alinear-se amb Portugal: un consell de govern com a màxim òrgan col·legiat, amb una part majoritària nomenada des de dins de la universitat i amb una part de nomenament extern. El rector, la primera autoritat, és designat pel consell de govern mitjançant una convocatòria oberta a qualsevol candidat qualificat i no restringida als de la mateixa universitat. Si establir aquest model és massa atrevit, com a mínim que s’estableixi que cada universitat, si vol, pugui adoptar-lo. Per cert, penso que seria bo que molts d’aquests membres del consell de govern fossin exalumnes. Ningú més interessat que els seus graduats per vetllar per la reputació de la seva universitat.

La tercera política és haver fet bé la renovació generacional del professorat. A mesura que, en els propers anys, es vagin materialitzant les nombroses jubilacions de professors, ens cal, per una banda, anar estabilitzant els molts professors, relativament joves, que han fet els mèrits necessaris, sovint amb escreix, per a la permanència; i per l’altra, ens cal incorporar talent extern, en molts casos el de professors i investigadors formats aquí però que estan desenvolupant les seves carreres arreu del món. Si no fem les dues coses adequadament perdrem talent que ara és aquí però que se’n pot anar i no incorporarem el capital humà que tenim a fora. L’evolució de les universitats és lenta i haurem deixat passar una oportunitat que trigarà a tornar-se a presentar. Assolir aquest doble objectiu no serà gens fàcil i demanarà una coordinació decidida de les autoritats universitàries i polítiques.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF