Els Objectius de Desenvolupament Sostenible i una postdata sobre la JEC

L’any 2000 les Nacions Unides (ONU) van formular, i ratificar amb la solemnitat del vot a l’Assemblea General i amb l’horitzó del 2015, vuit objectius per al desenvolupament econòmic i social del món més endarrerit. Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni estaven ben triats i eren força concrets. Eren: eliminar la pobresa extrema, educació primària per a tothom, promoure la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut maternal, combatre la sida, la malària i altres malalties infeccioses, assegurar la sostenibilitat global i promoure la cooperació global per al desenvolupament.

Arribats al 2015, s’havia progressat en tots els objectius. En alguns, molt: la pobresa extrema s’havia reduït en quasi 1.000 milions de persones, l’escolarització de nens i nenes s’havia igualat, la mortalitat infantil -que era del 90 per mil el 1990- ja era del 43 per mil el 2015, la mortalitat de les mares en el part havia disminuït un 45%. En d’altres, no tant: l’ideal de l’educació primària per a tothom era més a prop però no s’havia aconseguit (passava del 83% al 91%); la mortalitat per malària havia disminuït però la malària seguia ben viva; mentre que la capa d’ozó es recuperava o l’accés a aigua depurada millorava, altres indicadors climàtics empitjoraven, i l’ajut al desenvolupament també va augmentar però només cinc països complien amb el propòsit de dedicar el 0,7% del PIB a l’ajut al desenvolupament (podeu consultar la publicació de les Nacions Unides: The millennium development goals report, 2015).

El balanç era positiu però era ben clar que la feina no s’havia acabat: quedaven pobres extrems, persistia la desigualtat econòmica i la de gènere, el canvi climàtic i la degradació del medi ambient continuava, i es feia evident que els conflictes armats eren una de les causes més importants de misèria social. Era lògic, doncs, que les Nacions Unides reblessin el clau. Va ser així com el 2015 l’Assemblea General va aprovar, amb el termini del 2030, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Aquests objectius ara són disset, desplegats en 169 metes. En contrast amb els vuit Objectius del Mil·lenni, ara hi ha, pel que fa al desenvolupament econòmic i social, una ambició d’exhaustivitat: erradicar la pobresa, lluita contra la fam, bona salut, educació de qualitat, igualtat de gènere, aigua potable, energies renovables, ocupació digna i creixement econòmic, innovació, reducció de la desigualtat, ciutats sostenibles, consum responsable, lluita contra el canvi climàtic, flora i fauna aquàtica, flora i fauna terrestre, pau i justícia, i aliances per als objectius anteriors.

Els Objectius del Mil·lenni implicaven els països rics sobretot en termes de solidaritat amb els països pobres a qui s’aplicaven els objectius. Ara no: els nous objectius ho són per a tothom. Penseu, per exemple, en el canvi climàtic. Sigui per això, sigui perquè un consens mundial consagrat a l’ONU té atractiu, els ODS han guanyat una presència generalitzada a la nostra vida pública, com a criteri orientador universal de les nostres polítiques o com a insígnia -rodona i multicolor- a les nostres solapes.

Hi ha, però, una cosa que em neguiteja i que voldria compartir. Com el seu nom indica, els ODS ho són per al desenvolupament, i no ho cobreixen tot. Representen, a més, el consens del món, que és com dir el màxim comú denominador d’un món que inclou Dinamarca, la Xina i l’Aràbia Saudita. Des d’Europa hauríem de ser curosos en no convertir-los en un únic referent suprem. No representen el nostre màxim comú denominador. Com a mínim, el nostre inclou també la Declaració Universal dels Drets Humans i la democràcia. Aquests objectius no haurien de quedar a un nivell inferior. Per això m’agradaria més si de manera rutinària parléssim d’uns ODS augmentats, o d’uns ODS+.

Postdata: Arribada la notícia de la sorprenent, grotesca i patètica decisió de la JEC, no em puc estar d’observar que és prova de desesperació de la dreta, que hi ha molta ràbia i que la derrota europea cou. També és un senyal de debilitat. És una provocació en la qual no s’hauria de caure. Als meus amics de JxCat els diria: ¿voleu dir que ara no toca abstenir-se en el vot d’investidura? ¿No fora bo visualitzar a Europa que si, a la JEC, la dreta pot guanyar per una minsa majoria de 7 a 6, perd en canvi per tretze milions de vots contra deu i mig on està representat el poble, on es fan les lleis? ¿Té sentit, amics, barrejar els vostres vots amb els d’aquesta gent?