Negociant infraestructures

El govern de Pedro Sánchez ha demanat a Europa que li augmenti l’objectiu de dèficit per a aquest any, i Europa li ha concedit un 0,5% addicional. La ministra Montero ha procedit a repartir-lo i ha augmentat l’objectiu de les autonomies un 0,2%: ha passat del 0,1% al 0,3%. En principi, per al cas de Catalunya això representa uns 400 milions d’euros de despesa addicional. Està bé. Fer aquest repartiment és el que correspon a una fiscalitat respectuosa amb les autonomies. És tot un canvi respecte al govern anterior. Efectivament, el 2012, quan el PP entra al govern, es fa exactament el contrari. Es demana a Europa que augmenti l’objectiu de dèficit per a aquell any i els següents. Europa ho fa i, a continuació, el ministre Montoro no només no transfereix una part d’aquesta flexibilitat addicional a les autonomies sinó que els rebaixa l’objectiu de dèficit. És a dir, guanya marge a la vegada des d’Europa i des de les autonomies. Va ser un comportament deslleial i xocant, que no va ajudar, ans al contrari, a establir un clima de confiança amb la nova administració. Afortunadament, ara la manera de procedir ha estat molt millor, i cal reconèixer que és la que ajuda a crear un bon clima de cooperació en temes fiscals. La diferència de comportament, convé aclarir-ho, no es deu al fet que llavors hi hagués crisi i ara estiguem en recuperació. La crisi no podia justificar un tractament asimètric. La raó era la profunda hostilitat del PP cap al model autonòmic. Confiaven que del desastre de la crisi en podria sortir alguna cosa bona: debilitar les autonomies. Celebro, doncs, que apuntin noves maneres.

Mirem endavant. Les negociacions sobre temes econòmics entre els governs espanyol i català seran contínues. Quin serà el tarannà? Hi haurà un canvi? ¿Ho reprendrem, com a mínim, on ho va deixar el govern Zapatero? Anirem més enllà?

Per ser concrets, centrem-nos en les infraestructures del transport. ¿El model centralista es mantindrà com si no hagués passat res? ¿La unitat d’Espanya continuarà sent interpretada com supeditació completa a la centralitat de Madrid?

En la meva opinió, les infraestructures de transport que per la seva importància i la seva situació reclamen una acció més immediata i més transformadora són Rodalies i l’aeroport del Prat.

Pel que fa a l’aeroport, no hem de demanar al govern socialista que revisi la seva posició respecte a la que tenia el 2011. Simplement li hem de reclamar que ho reprengui allà on ho va deixar. Recordem que l’any 2011 teníem en marxa un procés de concessió de la gestió de l’aeroport del Prat que ja estava molt avançat. És pràcticament el primer que va avortar el nou govern del PP. Segurament se’ns dirà que la situació ha canviat perquè el govern del PP ha privatitzat un 49% d’Aena. Però això no afecta l’essència del tema: la gestió conjunta dels aeroports de Barcelona i Madrid (i també dels de Barcelona i Girona) està en conflicte amb els principis més elementals de la competència. La gestió individualitzada està plenament justificada des d’aquests principis, i la transició des de la situació actual es pot fer -les fórmules són diverses- preservant els drets dels socis minoritaris. Per aclarir conceptes: no estic en contra que Aena arribi a ser l’operador aeroportuari més gran del món. Però és evident que si tractés de gestionar tots els aeroports, per exemple, del Regne Unit, el seu govern no li permetria establir, en aquell país, un monopoli d’aquesta magnitud. Hauria de ser el mateix per al govern d’Espanya.

Rodalies afecta la vida diària de milions de persones. Millorar-la ja és raó suficient per actuar. Però també convé fer-ho perquè hi ha molts bons efectes indirectes. Per exemple, el problema de fons en la qüestió de l’habitatge és que ens en falta. Si fem els llocs de treball més accessibles, llavors automàticament el radi de la ciutat real, i la disponibilitat d’habitatge present i futur, augmenta. Rodalies necessita més recursos, però sobretot ens cal una transferència real, no la virtual que va concedir el govern Zapatero. En aquest tema s’ha d’anar més enllà d’on ho va deixar aquell govern. La Generalitat ha de disposar de les vies, dels trens, de les estacions i també dels terrenys ferroviaris que són propietat d’Adif. La Generalitat ja ha demostrat, amb Ferrocarrils de la Generalitat, que sap fer anar els trens. No hi ha justificació perquè tot això es controli des de Madrid.