27/05/2017

Habitatge públic: com a Viena

3 min

L’augment de la demanda d’espai per viure-hi o per treballar-hi acompanya la prosperitat d’una ciutat. Com a conseqüència, s’incrementa el valor d’aquest espai. Es tracta d’un fet estructural, és a dir, de fons. Les seves manifestacions particulars dependran del context institucional específic, però la pressió a l’alça sempre hi serà. És el que ens està passant a la ciutat de Barcelona, on un component important, però no exclusiu, de l’augment de la demanda és d’origen turístic.

Aquest augment de valor implica que la col·lectivitat s’enriqueix. Però, com es reparteix aquesta riquesa? Doncs depèn de la situació concreta que estiguem considerant. Si ho focalitzem en la ciutat de Barcelona, penso que, en una extrapolació lineal dels paràmetres actuals, els guanys aniran principalment cap als propietaris dels habitatges. Inicialment, els llogaters en poden rebre (per exemple, llogant habitacions a visitants), però serà un efecte transitori, ja que els propietaris acabaran absorbint aquests ingressos en els contractes de lloguer que ofereixin o renovin. Noteu, però, que en la mesura que hi hagi, directament o indirectament, propietat pública, també el sector públic en serà beneficiari. Sigui com sigui, l’efecte sobre els llogaters, presents o potencials, pot ser contundentment negatiu. És a dir, no només no rebran una part del nou valor creat sinó que hi perdran en termes absoluts (per l’augment de lloguers). No és estrany que això provoqui reaccions de gran insatisfacció. És un efecte clarament indesitjable i cal preguntar-se què es pot fer per evitar-lo. Respondre-hi no és fàcil i segurament no hi ha una solució completament satisfactòria. Però el sector públic disposa de dos instruments que poden ajudar a moure’s en la direcció adequada: la regulació urbanística i de l’habitatge i la utilització d’impostos i subsidis.

Barcelona es trobaria més preparada per afrontar les tensions actuals si, com Viena, disposés d’un parc important d’habitatge públic (el municipi de Viena és propietari de 220.000 apartaments). De bona qualitat, arquitectònicament decent, ben distribuït per la ciutat i amb un lloguer per sota del de mercat (però potser ajustat, com és el cas a Viena, a les possibilitats de pagament dels llogaters). Caldria, esclar, mantenir amb fermesa el principi d’igualtat en l’oportunitat d’accés, i també vigilar el frau. I no es tractaria necessàriament d’anul·lar el valor que crea l’increment de demanda. Per exemple: el lloguer d’habitacions per a ús turístic podria estar permès, però seria lògic que els guanys fossin compartits amb la comunitat (disposant que una part de l’ingrés per a aquest ús revertís en l’autoritat pública).

Però Viena no es va fer en un dia. Fa cent anys que Viena va començar a constituir el seu parc. No podem aspirar a aconseguir que el fet d’obrir aquesta via porti a una solució immediata del nostre problema. El projecte hauria de ser de gran abast i de llarg termini. Així doncs, val la pena endegar-lo? Per a mi la resposta es que sí, perquè desitjo que Barcelona prosperi, i sé que si prospera i no fem res la situació de l’habitatge s’agreujarà, fins al punt que pot comprometre el camí mateix de la prosperitat. Per a mi la solució mai serà la de l’estancament de Barcelona. No podem, per tant, tancar els ulls a aquest problema. Com ens deia Maria Sisternas fa ben poc en aquestes mateixes pàgines, ens hi hem de posar i ho hem de fer a un ritme que no sigui exasperadament lent.

Com ho hem de fer? En primer lloc, tenint clares les prioritats. ¿Tramvies per la Diagonal o habitatge social? En segon lloc, adonant-nos que les restriccions fiscals de matriu europea sobre les administracions públiques, fins i tot les més sanejades, limiten la seva capacitat d’endeutament i, per tant, d’inversió. Per anar a bon ritme en aquest tema cal la cooperació público-privada. Les fórmules són diverses. Una és que el sector públic hi posi terrenys i/o regulacions urbanístiques i faci concursos, que el sector privat construeixi i administri l’habitatge, del qual seria titular, però subjecte a rebre una compensació global per lloguer. El sector públic gestionaria l’accés als habitatges i els lloguers de cada llogater. La diferència entre la compensació acordada amb el sector privat i el total d’ingressos per lloguer es pagaria en forma de subvenció (una mena de “lloguer a l’ombra”). En la pràctica tot això demana una implementació jurídica curosa. Però, si es vol, es pot fer, i seria el que permetria el desitjable bon ritme d’execució.

stats