Guerres comercials
Divendres, i en el marc del segon Congrés de la Societat Catalana d’Economia, em calia triar entre dos panels. Un sobre els 10 anys de Lehman Brothers, l’altre - Trade wars - sobre el conflicte entre els EUA i la Xina. Prioritzant el futur sobre el passat, vaig preferir el segon. El panel el formaven dos professors americans i una professora de la LSE, xinesa i doctora per Harvard. Els americans -G. Grossman i R. Staiger- es referien molt al debat intern als EUA, mentre que l’economista xinesa -Keyu Jin- presentava, amb intel·ligència i contundència, el punt de vista xinès, sense al·lusions a cap debat intern. La qualitat de les presentacions va ser molt alta. Felicitacions al seu organitzador i moderador, el professor Pol Antràs, de Harvard, ell mateix una autoritat sobre l’economia internacional. A continuació presento unes reflexions. Són les meves, no necessàriament les dels ponents.
La primera conclusió que en vaig treure és que, efectivament i malauradament, aquest tema té molt futur. El conflicte, iniciat pel president Trump amb un suport important de l’opinió pública, s’està agreujant. Es justifica per tres preocupacions: el superàvit comercial xinès, les violacions de les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i la competència tecnològica.
Si només es tractés de pressionar per reequilibrar el superàvit el tema seria seriós però no qualitativament diferent de las moltes guerres comercials que ha vist el món. Els EUA pretendrien simplement determinar les condicions inicials d’una negociació on perseguirien un repartiment més favorable dels guanys del comerç.
Si es negocia respectant les regles de l’OMC, que inclou regles per resoldre conflictes, el conflicte estaria ben canalitzat. Hi ha un salt qualitatiu, però, si es trenquen aquestes regles. I sembla que podem entrar en aquesta fase. Els EUA acusen la Xina, amb fonament, de no respectar-les en el terreny de la política industrial (subsidis). Per descomptat, la Xina fa acusacions similars contra els EUA.
Però el tema de la tecnologia, és, de lluny, el més problemàtic. Si més no per les implicacions militars. Mirant-m’ho des d’Europa diria que en aquest front el conflicte parteix d’una realitat: la del domini dels EUA sobre les indústries digitals. Que quedi clar: el tenen perquè se l’han guanyat. A Europa ens hem de preguntar per què empreses innovadores com Nokia han acabat com han acabat. Em temo que la resposta inclourà mancances nostres. Ara bé, el domini americà ha creat en els EUA la il·lusió que aquest és l’estat natural de les coses i que la pretensió xinesa de desenvolupar la seva pròpia indústria s’ha de resistir. Això es racionalitza afirmant que un progrés tan ràpid només ha estat possible per la manca de respecte a la propietat intel·lectual. És molt probable que sigui així pel que fa a la rapidesa, però seria erroni concloure que un cop aïllada la Xina no podrà competir mai amb els EUA. La Xina és un mercat de 1.200 milions de persones i a hores d’ara disposa de milions d’enginyers ben formats. Per a la Xina l’aïllament seria un trasbals a curt termini però a la llarga pot tenir una conseqüència no prevista (en paraules de la professora xinesa): que la Xina desenvolupi la seva pròpia indústria sense cap dependència de l’exterior. Crec que és molt probable que, si arriba el cas, ho vulgui fer. I crec que ho podrà fer. Des dels EUA, o Europa, la qüestió rellevant és si és millor un competidor xinès autosuficient o un competidor xinès que tingui relacions interdependents amb l’economia mundial.
El comerç sempre ha sigut bo per preservar la pau. Després de la sessió es comentava que la probabilitat que el conflicte esdevingui bèl·lic havia passat de zero a petita, però positiva. No hi haurà, podem estar-ne tranquils, una guerra frontal, però n’hi pot haver a la perifèria. No seria la primera vegada. L’URSS era una potència aïllada que, contra les expectatives dels EUA, va esdevenir una potència tecnològica. Un competidor temible que va generar un bon nombre de guerres perifèriques. El conflicte el va guanyar els EUA pel col·lapse econòmic de l’URSS. Penso que, a part d’immoral, perseguir el col·lapse econòmic de la Xina seria una utopia. En resum: cal continuar insistint que la Xina ha de complir les regles de l’OMC però alhora els EUA haurien de fomentar un món interdependent.
¿I Europa? Des d’Europa fem com he fet jo en aquest article: ens ho mirem i ho comentem.
