Dues vagues
Dos episodis de vagues en empreses de serveis públics, la del metro de Barcelona i la de seguretat de l’aeroport del Prat, es presten a algunes reflexions sobre aquest tipus de conflicte laboral.
Una vaga és una manera de pressionar la direcció d’una empresa per aconseguir una millora de condicions laborals. En una empresa industrial aquesta pressió pren la forma d’infligir una pèrdua de vendes. Durant la vaga, però també amb efectes permanents si alguns clients són capturats per altres empreses. De fet, el cost per als clients de l’empresa pot ser molt petit: es poden posposar compres o anar a la competència. Amb les empreses de serveis públics és diferent. El cost no s’imposa a l’empresa sinó als seus usuaris. El cost directe en termes de pèrdues d’ingressos pot ser inexistent (de vegades fins i tot s’hi guanya si l’empresa opera amb subvencions que depenen de l’ús). La pressió s’exerceix sobre els usuaris amb la intenció que ells la repercuteixin sobre l’autoritat pública responsable, en darrer terme, de proveir el servei públic. Es pretén, esclar, que aquesta autoritat, vulnerable davant l’opinió pública, es responsabilitzi de la negociació. Això darrer és inevitable i en les dues vagues que ara considerem hem vist que a partir d’un cert moment s’han encarregat de la negociació, efectivament, l’Ajuntament de Barcelona en un cas i el ministeri de Foment en l’altre. Aquí, doncs, tenim una primera lliçó: si una vaga afecta un servei públic l’autoritat pública de control no es pot inhibir, ha de prendre la responsabilitat de la negociació des del moment inicial. Tant al metro com al Prat el seu retard a l’hora d’aparèixer va ser excessiu.
La negació del servei públic és un instrument de pressió extraordinàriament potent. Aguantar la vaga és molt difícil. Ho hem vist en el cas de la del metro. Un tret ben notable en aquest cas és que l’empresa la va aguantar força temps (onze setmanes). I cal suposar que l’empresa gaudia del suport dels responsables polítics de l’Ajuntament. Ateses les característiques polítiques dels responsables del consistori, s’ha de deduir que les demandes de la part treballadora eren desmesurades. Però, així i tot, va haver-hi un clamor popular, o almenys un clamor de l’oposició política, dels editorials de premsa i de moltes institucions a favor que s’arribés a un acord amb rapidesa, que era tant com demanar que no s’aguantés la vaga i se cedís. I així va ser. Els guanyadors van ser els treballadors del metro i els perdedors els pressupostos públics, és a dir, els contribuents i/o altres beneficiaris potencials d’aquests pressupostos. Em temo que no es va voler entendre que de vegades les vagues cal aguantar-les i que cedir és una invitació a la propera vaga.
En el cas del metro l’autoritat pública no tenia, o no volia tenir, altre mecanisme de defensa que aguantar, cosa que la situava en una posició dèbil. En el cas de la seguretat del Prat hem vist que no sempre és així. La capacitat de col·lapsar un servei públic es pot contrarestar si els treballadors són substituïbles (en aquest cas per la Guàrdia Civil) i/o es pot apel·lar, com s’ha fet, a un arbitratge forçós. És previsible, llavors, que el resultat final sigui més equilibrat, sobretot si, en contrast amb la situació del metro, no es pot dir que les demandes dels treballadors fossin desmesurades. Per cert, és d’una gran ingenuïtat pensar que pot ser estable una situació en què tenim una empresa de serveis públics empenyent a la baixa els salaris (directament o per empresa interposada) i alhora augmentant desproporcionadament els beneficis. Si, a més, el 49% d’aquests beneficis van a accionistes privats i, per tant, l’autoritat pública no pot argumentar que defensa únicament els interessos dels contribuents, la vulnerabilitat a una vaga serà considerable. A ningú li hauria d’estranyar ni la que ara vivim ni les que vindran.
Quina conclusió podríem treure del que s’ha dit fins ara? Doncs que si es volen evitar vagues calen dues coses. En primer lloc, s’hauria de retribuir els treballadors de serveis públics com ho faria un àrbitre expert i de bona reputació. Això evitaria vagues, diguem-ne, raonables. I en segon lloc, que el sector públic hauria de disposar sempre de mecanismes de defensa contra les vagues no raonables. Si no és així, tindrem vagues en uns casos per condicions de treball per sota de la norma d’arbitratge (seguretat del Prat) i en d’altres per absència d’un mecanisme de defensa (metro de Barcelona).
