Des de San Francisco

Des de Seattle, les vacances em porten a San Francisco. Una altra metròpoli d’èxit, amb una entrada permanent de població que l’està densificant i que ha generat un debat urbà intensíssim sobre, entre altres temes, les altures, el control de lloguers (n’hi ha) i la proporció d’habitatge públic exigible als nous projectes immobiliaris (ara és del 25%).

Barcelona, amb una economia històricament dinàmica i diversificada, també té vocació de metròpoli. Sempre hi haurà ciutats boutique, especialitzades i exquisides, possiblement molt productives. Però no és aquest, penso, el tarannà de Barcelona. La nostra, com San Francisco, és una ciutat que atreu gent (no hi incloc els turistes) en un espai petit. És i serà una ciutat densa, tant pel que fa a la ciutat estricta com a la ciutat àmplia dels 36 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB).

Això és un desastre? No, simplement és una característica de la qual cal partir per gestionar bones trajectòries de futur, ben possibles dintre d’aquest model. Mireu, si consideréssim que l’AMB és la ciutat de Nova York i la Barcelona estricta és Manhattan, ens trobaríem que les dues aglomeracions americanes són més denses que les nostres. La densitat de l’AMB és de 5.100 habitants per km 2 (l’extensió és de 636 km 2 ) i la de Nova York de 10.430 per km 2 (l’extensió és de 783 km 2 ). La densitat de la Barcelona estricta és de 16.000 habitants per km 2 i la de Manhattan de 22.800 per km 2 (les extensions són de 101 i 87 km 2, respectivament). Per cert, el San Francisco estricte té 7.200 habitants per km 2, encara inferior a nosaltres però creixent (extensió: 120 km2 ). Si mirem cap a la Unió Europea, l’única gran ciutat estricta més densa que Barcelona és París, amb 21.000 habitants per km 2 (per a una extensió similar a la de Barcelona: 105 km 2 ). La meva conclusió és que si ciutats com Nova York o París han pogut gestionar la densitat, també ho podem fer nosaltres. Si el nostre destí és ser Nova York, una ciutat on els carrers són plens de gent que sembla que va a algun lloc -una observació que James Michener també fa sobre Barcelona a Iberia (1968)-, compteu amb mi. La densitat no és una condemna, és una oportunitat. Però també un repte que, sens dubte, és delicat i demana acció pública curosa i meditada.

S’ha de treballar fi. En dues dimensions. D’una banda, s’ha d’actuar sobre l’espai disponible a partir de la realitat existent però orientant-la cap a un bon repartiment entre les diferents necessitats: habitatge, espais verds, equipaments, activitat econòmica, transport (carrers de diferents categories, per exemple). De l’altra, és molt probable que també calgui ampliar l’espai disponible. I com que tinc entès que els geòlegs ens diuen que amb la nostra plataforma continental les illes sobre el mar no seran possibles, sembla que, inevitablement, el tema de l’ampliació en altura es plantejarà. És un debat que no ens hauria de fer recança.

Cal assenyalar que la regulació urbanística de tota mena crea i destrueix valor, però, en conjunt, té un gran poder de creació de valor. Per exemple, una regulació que permeti més altura en casos concrets crea espai habitable -o d’un altre ús- que no existia i, per tant, crea valor.

L’observació del que ja al seu temps estava passant a San Francisco va portar Henry George, un reformista social rival de Marx, a proposar, el 1879, l’apropiació pública, via impostos, de les rendes derivades de l’escassetat del sòl. No arribaré tan lluny però sí que afirmo que el principi del qual cal partir és el següent: la creació de valor (en termes nets) que es deriva d’una regulació pública se l’ha d’apropiar al 100% el sector públic. Repeteixo: tota.

El que acabo de fer notar té implicacions per al tema de l’habitatge. Una ciutat densa tindrà una tendència natural a lloguers elevats. Els equilibris necessaris per evitar la segmentació social de la ciutat, i els costos de mobilitat, demanaran no només més habitatge sinó, sobretot, habitatge públic, o regulat. Si, com he suggerit més amunt, la regulació pública crea nous espais, s’obre la possibilitat de, per exemple, propiciar mecanismes de concessió en què l’autoritat pública contribueix a l’edificabilitat i, a canvi, el concessionari queda limitat a una política de lloguer que li garanteix un retorn raonable, però no més. Estic convençut que d’inversors no en faltarien. El risc és baix.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF