Posar-se a lloc

Cal que les colles aprenguin a reconèixer el seu potencial però també les seves debilitats i limitacions en cada moment per poder gaudir del moment

Després de descarregar el tres de nou amb folre a Sant Cugat, entremig de l'alegria que sempre porta fer el primer de la temporada, i després de les abraçades i petons pertinents, parlàvem amb un antic president dels Castellers de Sants, en Daniel Cochs, sobre la necessitat de gaudir del moment, perquè és segur que el creixement de la colla, i de qualsevol colla, no es pot esperar que es mantingui continuadament. I ho comentàvem sobretot pensant en la gran dificultat que tenen les colles, quan vénen d'una trajectòria de creixement sostingut, de resituar-se i posar-se al nivell que en cada moment indiquen la dinàmica dels assajos, la confiança del grup i el nombre de camises presents. Això és el que ens va tocar viure, a ell com a president i a mi com a cap de colla, durant la temporada 2004, en què ens va caldre fer la famosa i temuda passa enrere. La dificultat per posar-te al lloc que et correspon en cada moment.

En els castells, com a la vida, només es pot progressar a partir de l'acceptació de la realitat, aprofitant tot el potencial propi, però també tenint presents les debilitats i limitacions que tothom té. Si això ja és difícil a nivell individual, la gran dificultat de fer-ho com a colla és que cal que tot el col·lectiu ho comparteixi. Això val tant si s'han perdut uns quants castells com per acceptar que hi ha determinat castell que es feia i que ara no es pot fer, és exactament el mateix exercici. No n'hi ha prou que un o dos, o la tècnica sencera, assumeixin la nova situació, sinó que cal que el gruix, el múscul de la colla, es resituï coralment a la nova realitat. De la rapidesa amb què un col·lectiu sigui capaç d'acceptar la realitat sense perdre la il·lusió i les ganes de treballar en dependrà la credibilitat del lideratge, un major benestar de la colla, un tornar a gaudir d'aconseguir fer un castell que ja no el tens i una primera passa important per mirar de recuperar el terreny perdut.

El que caldrà preguntar-se, i les tècniques farien bé de pensar-hi, és com en una hipotètica davallada seran capaços d'explicar bé a la colla on són, per què hi són, què han de canviar i/o millorar, escoltar, debatre... En definitiva, aprofitar la situació per teixir complicitats, enfortir el grup, fer colla.

I aquesta és una tasca que totes les colles faríem bé de no deixar per als mals moments, en què, inevitablement, el desànim i la frustració impedeixen un debat tranquil; caldrà aprofitar els entrebancs de cada dia per anar practicant, perquè això difícilment s'improvisa. Obrir espais de debat dins les colles, sentir els responsables explicar la versió real (no edulcorada) dels fets –que, d'altra banda, tothom coneix perquè participa en els assajos–, en contra del que pot semblar i dels clàssics “desmotivarem el personal”, el que fa és situar la colla en el seu repte real en el moment i, per tant, posar-la a lluitar contra un lluitador de la seva mateixa categoria, no contra un que li dobla el pes... En definitiva, per fer el pas endavant cal posar-se primer al lloc que toca.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF