Nostàlgia de Babilònia
Quan tenia 18 anys els pares de Lamia Ziadé van decidir enviar la filla a estudiar belles arts a París per allunyar-la de la guerra civil que assetjava el Líban. Ziadé va necessitar dues dècades per poder parlar del conflicte amb els amics francesos. "Em resistia a evocar els mals records o que em veiessin com una heroïna", explica Ziadé, que mai ha tornat a viure al seu país i avui és una reconeguda artista gràfica a França.
Per afrontar les memòries infantils, l'artista va decidir fer un llibre d'il·lustracions amb els diferents objectes de consum que abundaven a Beirut durant els primers anys del conflicte armat. "No volia fer un llibre de guerra, sinó de nostàlgia", explica Ziadé en un bar del barri de Malasaña de Madrid, on va viatjar a principis de juny per presentar l'edició castellana de la seva obra, Bye Bye Babilonia, Beirut 1975-79 (Sexto Piso).
En un estil a mig camí entre el còmic i el pop art , l'autora plasma amb subtilesa els petits plaers materials que van desapareixent de la ciutat a mesura que avança la guerra, cosa que frustra els somnis d'una nena de 7 anys de família cristiana acomodada: anar de compres al centre comercial Spinneys, menjar hamburgueses de l'Hotel Holiday Inn i passejar pels animats carrers del Borj, que ella anomena "Babilònia".
Els records infantils li serveixen per reconstruir una mena de diccionari gràfic de la guerra, en què els libanesos de la seva generació puguin identificar els objectes que van marcar una època: des de caixes de galetes i llumins de marques desaparegudes fins als diferents tipus de rifles i vestimenta que van utilitzar els diferents bàndols. Ziadé dibuixa milicians passejant en camisa hawaiana i ulleres de sol de marca, saquejades dels centres comercials occidentals.
El llibre està marcat pel sentit de l'humor i l'esperit autocrític. L'objectiu inicial era fer només una recopilació d'il·lustracions, però la recerca la va obligar a escriure els seus records, "per entendre millor què havia passat", reconeix l'artista, que sorprèn per les seves descripcions minucioses i iròniques sobre la vida quotidiana durant la guerra. "Vaig triar l'humor com a enfocament principal, perquè l'altra opció era caure en l'enuig i la ràbia profunda", afegeix.
L'obra acaba als anys 80, "l'edat d'or dels atemptats en cotxe bomba", quan la guerra deixa de tenir el component "folklòric" i passa a ser cruel i violenta. "No vull recordar els 80. Vaig tenir una adolescència difícil enmig d'una realitat molt dura", assegura.
Orientals suïcides
Ziadé té 44 anys i és mare de dos nens. En tenir-los es va preguntar per primer cop per què els seus pares van decidir quedar-se al Líban. Els classifica "d'orientals suïcides", una de les categories de persones que no van marxar del país, juntament amb els milicians. "Jo mai hauria fet això als meus fills", diu, i recorda com ella i el seu germà anaven a escola mentre a fora plovien les bombes, i es veien obligats a passar llargues temporades refugiats en una casa de camp dels afores. Per reflectir aquella "atmosfera de vacances enmig d'un clima tràgic", Ziadé dibuixa uns brots de pi entrellaçats i la col·lecció de restes d'obús que feien. "Enmig de l'horror, els petits plaers de la vida quotidiana es tornen més importants", apunta. "A Orient vivim la vida més a curt termini".
