El Kurdistan i Catalunya, a un pas del referèndum

Els kurds també compten amb pràctiques referendàries prèvies no vinculants que han pres el pols independentista de la seva societat

Dues dates, dues preguntes, dos referèndums, però un mateix objectiu: la independència. En només sis dies de diferència, el Kurdistan iraquià i Catalunya organitzaran dos referèndums d’independència respecte a l’Iraq i Espanya. El primer torn serà per als kurds, que estan convocats el darrer dilluns del mes de setembre, el dia 25; el diumenge de la mateixa setmana, primer d’octubre, són els catalans els que tindran una cita amb les urnes.

Les similituds. Un dels principals obstacles comuns que han d’afrontar els moviments independentistes de Catalunya i el Kurdistan iraquià són els recels d’altres països, quan no el seu rebuig frontal, a la reconfiguració de l’ statu quo que tots dos plets plantegen. En el cas kurd, l’oposició al referèndum per part dels països de l’entorn, particularment de l’Iran i Turquia, i d’aliats com els Estats Units o el Regne Unit, ha estat molt explícita.

Catalans i kurds: dues dates, dues preguntes, dos referèndums, però un mateix objectiu: la independència

En aquesta línia, els principals líders polítics d’Espanya i l’Iraq també s’han manifestat en contra de la celebració del referèndum d’independència organitzat per Barcelona i Irbil, i han deixat a aquests últims pocs aliats a l’interior dels estats dels quals formen part. A l’Iraq, la primera i més frontal oposició a la independència del Kurdistan iraquià prové dels cercles musulmans xiïtes (els kurds són sunnites), entre els quals hi ha el primer ministre del país, Haider al-Abadi. Tot i que s’ha posicionat en contra del referèndum, Al-Abadi també s’ha distanciat de la línia dura adoptada per altres polítics iraquians i s’ha mostrat prudent a l’hora de qüestionar el dret dels kurds a l’autodeterminació.

Com els catalans van fer el 9 de novembre del 2014, els kurds també compten amb pràctiques referendàries prèvies no vinculants que han pres el pols independentista de la seva societat. Així, el 30 de gener del 2005, coincidint amb les eleccions parlamentàries iraquianes i les de la regió autònoma kurda, el Moviment per al Referèndum del Kurdistan va organitzar un referèndum informal en què el 98,9% dels votants van apostar per la independència kurda (a Catalunya va ser el 80%).

Les diferències. La principal diferència entre els referèndums organitzats a Catalunya i al Kurdistan gira al voltant dels partits polítics i els moviments socials que els impulsen. En aquest sentit, el referèndum català té un ampli i transversal suport parlamentari i de la societat civil. En canvi, al Kurdistan iraquià, malgrat constituir una reivindicació històrica, el referèndum del 25-S és vist per alguns com un projecte personal del seu president, en un intent de distreure l’atenció del públic respecte a la corrupció, el nepotisme, la delicada situació econòmica i les carències democràtiques que minen la regió que governa.

Com a conseqüència d’aquest darrer fet, l’oposició interna als referèndums de l’1-O i el 25-S també té caràcters diferents. Així, els que rebutgen al Parlament de Catalunya la celebració del referèndum coincideixen amb els partits que s’oposen a la independència del país, amb l’única excepció de CSQP, que defuig posicionar-se en bloc. A Irbil, en canvi, les faccions que s’oposen al referèndum no ho fan pel seu contingut sinó per la forma, ja que podrien estar a favor de la independència però no comparteixen el camí traçat fins a arribar-hi en termes d’agenda política o aliances internacionals.

Una altra diferència rellevant entre els casos de Barcelona i Irbil són els territoris en què s’han de celebrar els referèndums i, en conseqüència, els territoris que es veurien afectats pels seus resultats. Així, mentre que el plebiscit de l’1-O i el seu resultat afectaran el territori de la Catalunya autonòmica, en el cas del Kurdistan iraquià hi ha múltiples zones en disputa amb el govern central de Bagdad, com Kirkuk, Sinjar i Khanaqin.

L’endemà del referèndum. El dia després que se celebrin els referèndums a Catalunya i al Kurdistan, els camins previstos en cas d’imposar-se el sí també difereixen en un cas i en l’altre. A Catalunya, la llei del referèndum diu que el Parlament hauria de proclamar la independència com a màxim 48 hores després que s’hagi anunciat el resultat del plebiscit. En el cas kurd, per contra, no es preveu una proclamació d’independència immediata, sinó que en cas d’imposar-se el sí es preveu enviar delegacions a Bagdad i a l’exterior per debatre la proclamació de l’estat kurd i garantir-ne el posterior suport internacional. Només després d’aquest exercici de persuasió podria arribar l’anhelada independència.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF