Estic tipa que no em creguin

Quan tenia 21 anys, vaig entrar al despatx del productor d’un programa televisiu que jo protagonitzava per parlar-li d’un problema greu. Ja feia més d’una dècada que actuava en aquell programa, que era un gran èxit de públic. Tot i així, quan vaig seure davant seu, em vaig posar molt nerviosa a l’hora de dir-li el que li havia de dir.

Un membre de l’equip s’havia presentat unes quantes vegades al meu apartament sense avisar, havia entrat a la meva caravana quan jo no hi era i em fulminava amb la mirada des de l’altra punta del plató. Al començament em queia bé. Al principi era simpàtic i molt amable. Vam flirtejar una mica durant el rodatge. Però jo ja tenia parella. I que algú et caigui bé no justifica aquesta mena de comportament, que em feia una mica de por.

Tenia les mans glaçades i no em sortien les paraules: em feia vergonya que les coses haguessin arribat a aquell punt. El productor em va escoltar i després em va dir: “Sí, però sempre hi ha dues versions d’una mateixa història”.

Per a les dones nord-americanes que denuncien històries d’assetjament, abusos i agressions sexuals, no hi ha dues versions d’una mateixa història, per molt noble que sembli aquest principi. Les dones no poden explicar la seva versió. El que han der fer és respondre a un interrogatori. Massa sovint els pregunten implacablement si la seva versió és veritat. I si la seva versió és una acusació contra un home important, aquella dona ha de valorar prèviament l’escrutini a què es veurà sotmesa i les repercussions que tindrà per a ella explicar a un altre la seva versió.

Les dones de tot el país valoren cada dia aquests riscos. És la nostra feina dia i nit. Som expertes en valoració de riscos. Valora el risc de posar-te aquesta faldilla. Valora el risc d’aquest carreró fosc. Valora el risc de preguntar-l’hi al teu cap. Valora el que la teva filla pensarà de tu. Valora el que pensarà la teva mare del que pensarà de tu la teva filla. Valora com ho tergiversaran i ho faran servir al jutjat. Valora si en el fons no t’ho has buscat tu mateixa. Valora la possibilitat d’aprimar-te. Valora la possibilitat de fer règim. Valora la necessitat de semblar sempre jove. Valora la possibilitat de callar.

No és gens sorprenent que, segons les estadístiques de l’Oficina Federal de Justícia, entre el 2006 i el 2010 no es denunciessin el 65% de les agressions sexuals. De què serveix si no et creuran?

Faig servir el Twitter per seguir les notícies: mentre em miro gelosa els posts de la Beyoncé, que destaquen aquella pell tan bonica que té, promociono les meves actuacions. De vegades hi ha comentaris tan misògins que no puc resistir la temptació de dir-hi alguna cosa.

Això és el que em va passar fa unes setmanes quan una conversa sobre la pròxima pel·lícula del meu amic Armie Hammer -en la qual un home de 24 anys manté una relació amorosa amb una noia de 17- va pujar de to i es va convertir en una discussió amb l’actor James Woods sobre el comportament que ha de tenir un major d’edat amb un menor. Woods va criticar, tot i que superficialment, la història que apareix a la pel·lícula. Se sap que Woods va amb dones molt més joves i, per tant, l’Armie va denunciar la seva hipocresia.

A l’acte em va venir al cap un record dels 16 anys. Woods va intentar lligar amb mi i una amiga en un restaurant de Hollywood i ens va dir si volíem anar amb ell a Las Vegas aquell mateix vespre. Li vaig dir que era menor i va contestar: “Doncs encara millor”. Vaig explicar públicament aquesta història per demostrar que és veritat que James Woods és un hipòcrita, però ell va respondre que jo mentia.

Què en treia d’acusar aquesta persona gairebé 20 anys després dels fets? ¿Fama, poder o respecte? Estic més que satisfeta de la part que m’ha tocat d’aquestes tres coses. A més, per què havia d’acusar el paio de Scary Movie 2 per tenir més estatus si ja estic casada amb l’altre paio de Scary Movie 2?

Treure a la llum o fer públics aquests records és com una bancarrota emocional. És com un desnonament espiritual.

Quan James Woods em va acusar de mentir, em va transportar a aquell dia al despatx d’aquell productor i a tots els dies que he passat en altres despatxos d’homes; dies en què m’he sentit insegura, incòmoda, qüestionada i no creguda.

Participo en una cadena de missatges de dones increïbles -còmiques, escriptores i actrius- que va sorgir l’any passat, després de les eleccions. Necessitàvem un espai per desfogar-nos, plorar, somiar en una possible comuna amb Hillary Clinton i antropomorfitzar Tom Hardy i convertir-lo en un cavall de somni que podríem muntar a la posta de sol. Necessitàvem un espai per donar-nos consells solidaris i plens d’energia.

Una de les dones de la cadena va comentar que li feia por demanar que la deixessin dirigir una pel·lícula. Va dir que havia tardat dies a decidir exactament com demanaria permís. I quan va aconseguir fer el seu primer bolo com a directora, li preocupava molt no sortir-se’n.

Perquè els homes no són els únics que no ens creuen. Les dones tampoc no creiem en nosaltres mateixes.

Durant anys m’ha fet por parlar clar amb homes poderosos. Fa feredat el que he viscut com a actriu que es mou en un món que es dedica a convertir-nos en objectes. Per exemple, és el cas de l’home famós que et diu que ets una mentidera perquè recordes una cosa. Perquè no hi ha dubte que els teus records no són veritat, tret que ho puguis demostrar.

Les dones que conec, jo mateixa inclosa, estem tipes d’haver de fer valdre el nostre currículum. Ens estem adonant que, si alcem la veu, ens convertim en un gran cor. I com més dones formem el cor, més aviat haurà de canviar la melodia.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF