La mirada de l'altre
En els escassos moments en què un pot mirar el seu entorn sense obligacions ni prejudicis, el sentiment que el domina és la perplexitat: ¿com poden estar tan malament les coses?, ¿en quin caos ens hem ficat?, ¿com hi trobarem una sortida? Aquesta perplexitat no és un sentiment plaent, però és alliberador perquè és el primer pas cap al coneixement. I aquest és l'únic camí per sortir del mal pas.
En la seva Guia per als perplexos , una obra publicada el 1977 amb el mateix títol que la de Maimònides del 1190, Schumacher indica que el coneixement del món ha de prendre com a base el d'un mateix, i que aquest coneixement, al seu torn, exigeix saber com ens veuen els altres, cosa que és gairebé impossible d'esbrinar sense preguntar-los-ho. Afortunadament, acaba d'aparèixer un llibre, La crisis y las autonomías , del sociòleg Víctor Pérez-Díaz (Funcas), que dóna respostes a una de les moltes dimensions de la nostra perplexitat, la que fa referència a la nostra situació en aquest procés sense direcció que constitueix la construcció de l'estat de les autonomies: ¿Com veuen els altres aquest procés?, ¿com ens hi veuen a nosaltres, i com els hi veiem nosaltres a ells?, ¿quin creuen i quin creiem nosaltres que serà el nostre futur en aquest estat de les autonomies? El llibre culmina una llarga sèrie d'estudis de l'autor sobre la societat espanyola de les últimes dècades, i es basa, com els anteriors, en els resultats d'una enquesta acuradament dissenyada, uns resultats que pel que sé de l'autor han estat analitzats sense més ànim que el d'oferir al lector una visió de l'assumpte tan objectiva com sigui possible.
L'estudi confirma una tendència innata i potser exacerbada per la nostra peculiar educació: l'hàbit de mantenir opinions contundents sobre la base d'un coneixement exigu dels fets. En aquest cas, gairebé tots ens hem format un judici sobre la idoneïtat de l'estat de les autonomies sense saber, per exemple, com es reparteixen les competències ni quin és el model de finançament. La nostra ignorància no és obstacle perquè ens fem idees que imaginem encertades: així, el 85% dels enquestats opinen que el sistema és poc equitatiu; la majoria opinen que la seva comunitat en surt perjudicada, però més de la meitat creuen que la més afavorida és Catalunya; i Extremadura i Andalusia, les més perjudicades. Mentre que el 76% dels en- questats a Catalunya consideren que és aquesta comunitat la més perjudicada i Andalusia la més beneficiada, a la resta d'Espanya dues terceres parts pensen que Catalunya no surt perjudicada amb el sistema actual. Ignorància, potser; però ¿mala fe?
La ignorància converteix les diferències percebudes en recels difusos i aquests recels configuren la nostra idiosincràsia. Cadascú creu que els altres desconfien d'ell més del que ell recela dels altres: així, el 82% dels catalans creuen que la resta d'Espanya desconfia d'ells, mentre que només el 60% de la resta d'Espanya confirma aquesta desconfiança, i al revés, dos terços dels no catalans creuen que els catalans recelen d'ells, quan menys de la meitat dels catalans admeten sentir aquest recel. Aquesta atmosfera de mútua desconfiança permetria augurar un estat d'opinió disposat a la ruptura i, no obstant, no és així. D'una banda, el 60% dels catalans i dels bascos estarien a favor d'una reforma constitucional que permetés un referèndum de separació en una comunitat autònoma, però també hi estarien a favor un 40% de la resta dels espanyols (possiblement una reminiscència de les Espanyes que van desaparèixer amb la monarquia borbònica); de l'altra, el 68% dels catalans creuen que, si se celebrés un referèndum, el guanyarien els partidaris de la unió, mentre que a la resta d'Espanya ho creuen així una mica més de la meitat, i al País Basc un 63% creuen que a Catalunya guanyarien els partidaris de la independència.
Sembla, doncs, que estem a mig camí entre la unió i la ruptura, i que augmentar la transparència, informar millor i fer una pedagogia més eficaç podrien canviar la situació en un sentit o altre. La situació actual té les seves arrels, com hem vist, en el desconeixement mutu, però la fomenten uns polítics que en opinió dels enquestats busquen més el conflicte que la unió. Aquesta unió, no obstant, segueix sent un ciment més sòlid del que podria semblar: el 80% dels espanyols (i entre ells el 72% dels catalans i el 67% dels bascos) declaren sentir-se orgullosos del que hem fet junts en els últims trenta anys. En resum, doncs, una visió confusa, però també més rica, més esperançadora i més estimulant que l'enfilall de tòpics amb què cada dia ens obsequien uns i altres. Una nota final: parlant de la crisi, el 81% dels enquestats de totes les regions es mostren favorables a un control sobre el pressupost públic. Un control extern, naturalment: ¿nostàlgia dels feliços temps de Carles V?
