La casa del demà

Diu Khalil Gibran que les ànimes dels fills viuen a la casa del demà, una casa que els pares no poden visitar, ni tan sols en somnis. Crec que Gibran exagera, tot i que no li falta una certa raó, perquè de vegades la comunicació entre generacions sembla tan difícil que cada una se sent temptada de tancar-se en si mateixa i de caricaturitzar l'altra amb un tòpic qualsevol. En això, Espanya és un cas extrem, perquè mai desaprofitem la primera ocasió d'arraconar la generació que ens ha precedit. No obstant, crec que aquesta comunicació és indispensable, per una cosa que diré al final, i em sento autoritzat a intentar tenir-la per una frase de la jove Mireia Manzano, entrevistada per Mònica Terribas en aquest mateix diari (10.11.2012): "Em fa por l'engany. Em fa por que juguin amb els nostres sentiments i ens manipulin". M'explicaré.

Fa uns dies, en una visita a la Universitat Pompeu Fabra, el conseller Mas-Colell va ser escridassat i sembla que fins i tot sacsejat per uns estudiants, suposo que en senyal de protesta per les retallades. No crec que els participants en l'esbroncada sabessin el que feien: que devien la seva condició d'alumnes d'una universitat de prestigi a un grupet d'homes de ciència i homes de bé; que un d'ells, el professor Mas-Colell, forma part de la primera generació d'economistes espanyols que es van doctorar a l'estranger i que aquest grupet ha aconseguit en una generació que Espanya existeixi en el panorama de l'economia acadèmica; que l'actual conseller va deixar, en un viatge que sabia sense retorn, una càtedra a Harvard i un camí que prometia portar-lo al cim de la seva professió per embarcar-se en la incerta aventura de la Pompeu, i que va canviar, juntament amb altres col·laboradors, el panorama de la investigació a Catalunya. No sabien que ells estaven gaudint del fruit del seu sacrifici i, no obstant, li corresponien amb una acollida que probablement va deixar-li un amarg record. No puc imaginar que sabessin tot això, però els inspiradors de la rebuda sí que havien de saber-ho. Els nostres estudiants, doncs, estaven sent manipulats.

No ens escandalitzem. En la meva època d'estudiant vaig assistir, de vegades com a participant, en episodis igualment vergonyosos en què un professor era agredit sense haver fet res dolent, només per exigències d'un guió el propòsit del qual no tenia, evidentment, res a veure amb la millora de la universitat. Molts seguien de bona fe el guió; alguns van pagar un alt preu per la seva fidelitat a una idea, i no es tracta de treure'ls mèrit. Però, si bé tots ens indignàvem -com segurament s'indignaran els que llegeixin aquest article- quan se'ns suggeria que estàvem sent utilitzats (llavors no es parlava de manipulació), em sembla, passats els anys, que gairebé tots ho estàvem. ¿Deu ser que, en el fons, no tot ha canviat entre una generació i la següent?

Tot això treu cap a les pròximes eleccions, perquè dels joves vindran fins a 220.000 vots: una colossal temptació per a qualsevol polític, perquè -no s'ofenguin-, és tan fàcil enganyar-los! Els seus impulsos naturals els porten a preferir les idees senzilles, a confondre simplicitat i puresa, complexitat i engany, a mantenir la vista fixa en la terra promesa sense prestar atenció a la vall d'ombres que potser s'haurà de creuar per arribar-hi. Són, així, un blanc fàcil per a la seducció. Tots ho hem estat; a tots ens ho han dit, sempre ho hem negat. Però ara, potser per primer cop, l'opinió dels joves té molta importància.

No estaria malament que tinguessin, encara que només fos per aquesta vegada, la paciència de parlar amb els grans, amb els adults i la gent gran que tenen a prop. Els parlaran d'il·lusions, i els grans, d'obstacles; els transmetran el seu desig de fer el bé, els grans potser els recordaran que la primera condició per fer el bé és conèixer la realitat. Els grans, els seus, els ajudaran perquè no els enganyin. L'entusiasme -que de vegades és ceguesa- de la joventut els farà exigir un procés net, unes regles exemptes d'ambigüitats. Que els ajudi també a acceptar el resultat i a no alimentar el rancor si el resultat no els agrada, com si es tractés d'una flama sagrada. Si de debò volen estar ben informats, que no menystinguin l'opinió dels que no poden visitar casa seva. Una societat rica necessita que tots els que hi conviuen puguin fer sentir la seva veu. I, si no ho han fet, presentin les seves disculpes al professor Mas-Colell. Si no ho fan no passaran de ser uns vulgars agitadors.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF