Una bona crisi

Just abans de començar la crisi, el 2007, el president del govern espanyol anunciava que la nostra renda per càpita havia superat la d'Itàlia (i estava en camí d'igualar la de França). Les estadístiques més consultades no corroboraven aquesta afirmació, i avui seguim lleugerament per sota d'Itàlia; tot i això, a la comparació amb Itàlia no li manca fonament: l'economia italiana ha estat pràcticament estancada des del 2001, mentre que l'espanyola va créixer per damunt de la mitjana europea fins al 2007; si haguéssim continuat amb aquest ritme durant uns anys més, el nostre president hauria acabat tenint raó.

Una anàlisi recent de l'economia i la societat italianes publicat per The Economist emfatitza la lenta degradació de la cosa pública que ha patit Itàlia durant els governs de Berlusconi, degradació encara més notable si es té en compte que Berlusconi va arribar al poder amb la promesa d'escombrar les traves que s'oposaven a un enriquiment basat en l'esperit empresarial, com havia estat el seu mateix cas. Els disset anys que han transcorregut des de l'inici del seu primer mandat -només uns pocs països entre els més pobres del Tercer Món han crescut menys que Itàlia des del 2000- han anat acompanyats d'una apropiació de les institucions de l'Estat per part dels interessos particulars del primer ministre. Per això resulta sorprenent que l'atmosfera que es respira a Itàlia no sigui la d'un país en crisi. Això només és bo en aparença, ja que hi ha raons de fons per desitjar profundes reformes pel que fa a la política i al funcionament de l'economia: si aquestes mesures no es van prenent, Itàlia corre el risc d'anar enfontsant-se lentament.

La veritat és que les xifres del nostre PIB emmascaren una situació que no és tan diferent de la italiana. D'una banda, la manca de dinamisme de la nostra economia ha quedat dissimulat durant els últims anys per una enorme expansió immobiliària: tan sols els nostres hàbits estadístics han fet possible que consideréssim aquesta expansió com a invesió, quan es tractava gairebé sempre de consum. De l'altra, tant els governs del PSOE com del PP -i els Parlaments corresponents- s'han negat a afrontar seriosament problemes com el futur de les pensions -amagat sota la catifa del Pacte de Toledo-, el de la sanitat, el funcionament d'un mercat laboral que perpetuava el nivell d'atur més alt de la Unió Europea, o un sistema educatiu cada cop menys adaptat a les nostres necessitats. Finalment, durant l'última època hem estat testimonis de l'expansió de la influència dels partits polítics fins a veure que els més alts càrrecs de totes les institucions de l'Estat són nomenats responent a la seva adscripció política més que al seu mèrit. Hem assistit, gairebé tots sense immutar-nos, a aquest procés de degradació; ho ha fet en particular l'anomenada classe política, impulsant propostes i embolicada quasi sempre en discusions allunyades del que els ciutadans consideraven com les seves necessitats.

Segons com, hem tingut sort: aquí la caiguda ha estat tan brusca que no és possible que passi desapercebuda, i encara més quan la recuperació es percep com una opció molt distant. Només un sotrac d'aquestes dimensions farà possible que agafem el toro -un toro metafòric, per descomptat- per les banyes. Però aquesta reacció és indispensable aquí, perquè nosaltres -per molt que sempre ens queixem del govern- no estem acosumats a conviure en absència d'unes institucions públiques i d'una administració que, sense ser perfectes, funcionin raonablement bé. La història d'Itàlia sembla diferent: " Ahí, serva Italia, di dolore ostello! ", es lamentava Dante fa set segles, quan Itàlia encara no existia com a nació, però quan a Itàlia s'estaven posant els ciments de l'economia de mercat i d'allò que els humanistes de l'època van anomenar l'economia civil; Primo Levi escrivia que no haver estat capaços de produir una classe política que els representés, i haver-ne tolerat durant trenta anys una que no els representava, era el principal motiu de vergonya dels italians; i, tot i això, han desenvolupat un potencial de creativitat sense precedents, en tots els ordres de l'activitat humana. Entre nosaltres, pel contrari, la degradació de les institucions ha acabat sempre en conflicte violent. És molt possible que, per això, el camí que hem de seguir per sortir de la crisi sigui, segurament, diferent del d'Itàlia.

És en aquest sentit que aquesta crisi és, per a nosaltres, una bona crisi: no ens obliga a renunciar a la nostra identitat, sinó només a treballar més i, sobretot, millor; a viure segons les nostres possibilitats del moment sense esperar miracles.

"Posseïm virtuts de les quals no som conscients, i no ens adonem de com d'escasses són aquestes a Europa i al món", diu Levi parlant del seu país. El mateix podem dir del nostre. La situació actual ens animarà a posar-nos a treballar, i a imitar a Itàlia en el que tenen de bo, sense mirar de consolar-nos amb el que potser no els va tan bé.