Dinamarca o San Teodoro?

Els que estan a càrrec de la cosa pública aquí, en aquest moment, es regeixen per un sol principi: que el fi justifica els mitjans

El lector de més edat recordarà L’orella escapçada, escenari del primer contacte de Tintín amb San Teodoro, aquell país prototip de la república bananera governat a estones per un general Alcázar i que tenia la capital a Los Dopicos (derivat de l’ as de pique francès). Doncs bé: una notícia de la setmana passada em fa témer que aquest país, Catalunya, que alguns declaren que volen construir seguint el model de Suïssa o de Dinamarca, cedint a pulsions tel·lúriques, pròpiament bolivarianes, acabi per assemblar-se a San Teodoro; això sí, sense el general Alcázar.

La notícia és la renúncia de Carles Gasòliba a la presidència del Cidob perquè discrepava, segons es llegeix, de l’orientació que vol imprimir el Govern al centre. Amb el que segueix no pretenc defensar Gasòliba, la tasca del qual sempre m’ha merescut respecte, perquè no necessita defensa; sí que vull, en canvi, cridar l’atenció sobre la intenció i el significat d’aquest canvi i les seves conseqüències probables.

Es vol orientar l’activitat del Cidob de manera que doni suport al reconeixement internacional de Catalunya com a subjecte polític

La intenció és ben transparent: el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona es va crear com “un centre independent, no partidista, que contribueix als debats internacionals des de la perspectiva d’una gran metròpoli mediterrània”. Però, com diuen els anglesos, això era llavors; ara es tracta d’orientar l’activitat del Cidob de manera que doni suport al reconeixement internacional de Catalunya com a subjecte polític; aquesta orientació ha d’informar totes les activitats del centre d’ara endavant. El significat és, per desgràcia, igualment diàfan. Sense embuts: es tracta d’utilitzar una institució definida com a independent com a instrument de propaganda. Que això es faci, encara que no es digui, mostra que els que estan a càrrec de la cosa pública aquí, en aquest moment, es regeixen per un sol principi: que el fi justifica els mitjans. A partir d’ara ha de quedar clar per a tothom que aquest nebulós “mandat democràtic” pot emparar qualsevol arbitrarietat. ¿No han pensat els que ens governen que els mitjans poden corrompre els fins? I ¿què és el que han fet, sinó corrupció?

Passem a l’abast del fet, no fos cas que algú es pensés que no n’hi ha per tant. La bona reputació, tant d’una persona com d’una institució, és una cosa que costa anys construir i que es pot perdre en un moment: només cal que a un l’enxampin fent trampes a les cartes una vegada perquè el considerin un trampós. Puc imaginar que al patronat del Cidob li costarà trobar un substitut amb la reputació i l’historial de Gasòliba, sobretot si el candidat coneix les circumstàncies de la marxa del seu predecessor. Pel que fa al centre mateix, si els seus responsables mantenen el rumb anunciat, una fama d’independència construïda al llarg de més de quaranta anys s’anirà erosionant a poc a poc; aquells que es puguin permetre abandonar-lo ho faran; els que solien venir deixaran de fer-ho, i una institució fundada com a Cidob - Tercer Món per Josep Riba i Pinyol, d’Agermanament, catalanista de pro, es convertirà, com les arrels més autèntiques del catalanisme, en una víctima més d’aquest coi de procés.

La bona reputació, tant d’una persona com d’una institució, és una cosa que costa anys construir i que es pot perdre en un moment

Tot això és sabut, o almenys intuït, pels responsables d’aquesta cacicada, però ells es justifiquen dient que el moment és històric i les circumstàncies excepcionals. Potser no s’adonen que un i altres han servit d’excusa, al llarg de la història, a les pitjors arbitrarietats, als abusos més horribles, perquè els moments tranquils i les circumstàncies normals no arriben mai.

No exagerem. Això és Catalunya, i qualsevol comparació amb l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin és una barbaritat. Però San Teodoro, encara que més habitable, tampoc m’agrada. Voldria una cosa millor, i havia cregut entendre que els que votaven per la independència de Catalunya pensaven també en una cosa millor. ¿Deu ser que s’han equivocat?

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF