Voluntat de ser

"La història -deia Mark Twain- no es repeteix, però rima". Per entendre en quin estat es troba la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya he buscat orientació en aquella obra mestra que és la Notícia de Catalunya de Vicens Vives. Em fa vergonya no haver-la llegit abans; res del que segueix en aquest article pot substituir la seva lectura, i hauria de ser obligatòria, no només aquí, sinó també, i sobretot, a la resta d'Espanya.

Durant els mesos que han precedit les eleccions, els arguments emprats per una i altra part han estat a vegades espuris. D'aquesta banda en destacaré dos: l'argument de l'espoli fiscal i l'argument de la superioritat catalana. Efectivament, el primer ha exagerat el que pot molt ben ser una contribució excessiva de Catalunya a la caixa comuna fins a convertir-la en l'"Espanya ens roba". El segon consisteix a presentar els catalans com els alemanys d'Espanya, i oblida que pel que fa al maltractament al territori, al desmantellament de la indústria i a la corrupció encapçalem la llista. Cal reconèixer que aquests arguments no són una ajuda, perquè oculten la realitat, quan el primer requisit per actuar bé és conèixer-se un mateix.

Pel que fa al govern central, per donar resposta a les iniciatives catalanes disposa des de fa segles de dos registres que podem resumir en dues frases: "Aquests vénen a donar-nos lliçons" és la primera, i "A aquests se'ls ha de fer passar per l'adreçador" és la segona, i aquesta és la que es correspondria amb el registre que el govern ha decidit activar en aquesta ocasió. El resultat és, evidentment, una situació perillosa, perquè ni una part ni l'altra disposen ni d'instruments ni de la legitimitat suficient per imposar posicions extremes. Això vol dir que qualsevol intent de confrontació donarà com a resultat una temporada de malviure, que és precisament el que menys necessitem en aquests moments. Per fortuna, no obstant, una mica d'història pot ajudar totes dues parts a asseure's a la taula amb més ànim d'arreglar les coses que no pas de tenir raó.

Vicens Vives explica com, entre els segles XIII i XV, els tres regnes de la Península -Castella, Catalunya i Portugal- es van sentir solidaris d'una causa comuna, "sense endogalaments ni vassallatges mutus", i van coronar amb èxit la seva empresa, que era aleshores la de destruir la potència dels exèrcits africans. La raó? "Durant els segles XIII, XIV i XV hi hagué feina per a tothom a Espanya" (p. 149). Ara també n'hi ha: si en aquella època l'enemic era exterior, avui és interior: és, efectivament, la corrupció, entesa en el sentit més ampli del terme, que inclou la degeneració dels hàbits democràtics, la degradació de les institucions i de les mateixes lleis que patim des de fa dècades, que estan a l'origen de la crisi econòmica i que constitueixen un dels principals obstacles per remuntar-la. Però perquè això sigui possible, Madrid, hereu de Castella, no d'Espanya, ha d'entendre que aquest projecte comú ha de ser de compartit de debò, "sense vassallatges mutus". Estem vivint el fracàs d'una manera de governar, i el govern central no està en posició de donar lliçons; ¿no és preferible que deixi que cadascú experimenti una mica?

Aquí els polítics s'enfronten a una situació confusa. Hem presenciat un avenç significatiu, sí, però de què? És evident que les eleccions han posat de manifest la diversitat de motius dels votants: el desig de fer tabula rasa de l'anterior, el pacte fiscal, el desig de poder: "Tot príncep -deia La Fontaine- té els seus ambaixadors". Vicens Vives advertia dels perills d'aquesta situació a Notícia de Catalunya : "Quan la realitat ens desplau, sorgeixen l'enyor i la rebentada" (p. 215). L'antídot és a l'arrel comuna dels corrents que integren aquest avenç electoral difús: "A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser" (p. 218). Pot ser que aquesta voluntat de ser no hagi trobat aquesta vegada la seva expressió adequada, però no importa gaire: "Aquesta voluntat és indefugible, indeformable i impercaçable" [ibid.], i propiciarà unes circumstàncies més favorables en què "la tensió passional de la catalanitat es pugui dedicar totalment a fer de Catalunya un país modèlic, europeu i de bon passar" (p. 217). Feina, i també motius d'esperança, a Catalunya i a la resta d'Espanya.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF