Podrem fabricar els nostres invents?

Així es titula un article de la Technology Review , la revista del MIT; no es tracta, doncs, de la pregunta d'un qualsevol. Que se la formuli una institució de la qual cada dia sorgeixen desenes d'invents hauria de sorprendre'ns, perquè estem acostumats a pensar que el que és important és la capacitat d'innovar i que és bo anar passant la fabricació a països de mà d'obra barata. Passa, no obstant, que la pràctica de l' outsourcing , que ha tingut èxit en la fabricació d'ordinadors, no sembla aplicable a innovacions en camps tan importants com els nous materials o les noves aplicacions de l'energia, camps en què els Estats Units, a força de subcontratar a l'exterior, han perdut el lideratge innovador.

Les raons d'aquesta pèrdua de capacitat innovadora, que constitueix una advertència per a totes les economies avançades, pot resumir-se en una: disseny i fabricació no són independents. D'una banda, el disseny ha de respectar restriccions de fabricació: pensem, si no, en els milers de productes anomenats de disseny que han acabat essent peces úniques pel cost de la fabricació, i han frustrat el propòsit original del disseny industrial, que era posar a l'abast dels menys afortunats productes fabricats en sèrie però de bon gust. De l'altra, la innovació sorgeix sovint de la fabricació: en indústries com la siderúrgia, moltes de les grans innovacions de les últimes dècades provenen del Japó, i es diu que són més el fruit d'una enorme experiència pràctica de fabricació que d'estudis de base. Finalment, com que la innovació comporta un risc molt menor que no pas la fabricació, ja que la fabricació sol exigir enormes inversions, la pràctica de l' outsourcing fa perdre la capacitat d'assumir riscos, i sense aquesta capacitat no hi ha innovació.

Aquest toc d'atenció obliga a revisar el que molts consideràvem com el patró de desenvolupament natural d'una economia: de l'agricultura a la indústria, d'aquesta als serveis; la desindustrialització , s'ha dit moltes vegades, és un signe de progrés econòmic, i no ha de ser considerada com un mal. El primer pas, de l'agricultura als serveis, ha estat uniforme en totes les economies avançades i, si atenem únicament al progrés material, el resultat ha estat indiscutible: el progrés tècnic, des de les primeres màquines fins a l'enginyeria genètica, ha fet possible un augment de la producció agrícola que ha anat al davant del creixement demogràfic al mateix temps que la mà d'obra ocupada disminuïa sense parar. En canvi, l'augment del pes dels serveis a costa de la indústria no s'ha donat en la mateixa mesura en tots els països avançats: així, a Alemanya ha augmentat lleugerament el pes de la indústria des del 1995 fins avui, mentre que a Espanya ha retrocedit el vint per cent. I és que l'especialització en serveis té els seus inconvenients, perquè l'anomenat sector de serveis és molt més heterogeni que l'industrial, si atenem a la qualitat de les feines que ofereix: un reflex d'aquesta heterogeneïtat és que la distància que separa els ingressos del director d'una fàbrica dels de l'obrer menys especialitzat és molt menor que la que hi ha entre la retribució d'un banquer d'inversió, o un advocat, i el sou d'una dona de la neteja, de manera que no és aventurat suposar que el major pes dels serveis està produint una major dispersió salarial.

La revolució industrial i l'acció sindical van crear, des de finals del segle XIX, una nova classe mitjana d'obrers especialitzats i també d'administratius -comptables, comercials, financers- integrats en la indústria que constituïen un baixador del funicular social, amb un nivell de formació intermedi, des del mestratge industrial als estudis de comerç. Passa, no obstant, que aquest baixador va desapareixent per les possibilitats que ofereixen la informatització i la subcontractació de serveis a distància -l'anomenat offshoring -, de manera que la progressió per l'escala social amenaça de veure's interrompuda a mig camí: sembla que en les nostres economies sobreviuran les feines menys qualificades, sempre que requereixin presència física (conductors, perruquers), i les més qualificades, aquestes perquè es trobaran en un entorn que les farà més productives.

Aquestes observacions haurien de permetre'ns mirar la nostra indústria amb més simpatia del que és habitual. Sense sentir nostàlgia per una arcàdia industrial que mai va existir, no hauríem de descuidar la fabricació en nom d'una hipotètica societat del coneixement que no sabem si serà capaç d'oferir una feina de qualitat a tots els que la desitgen. Com que no som el MIT, abans de preguntar-nos si podrem fabricar els nostres invents hem de preguntar-nos quants de nosaltres podrem ser inventors.