Plantejar una quitança als petits estalviadors és erroni i injust

El dilema de Xipre és l'habitual en tota crisi bancària: ¿s'ha de reestructurar el deute o deixar que el sistema financer faci fallida? És costum -i em sembla que no hi ha cap excepció- que s'opti per preservar la banca. Això exigeix una quitança del deute. El tancament temporal d'oficines bancàries ( corralito ) pretén, com va passar a l'Argentina, que els capitals desapareguin i la banca faci fallida.

El que és excepcional de Xipre és que s'hagi plantejat una quitança per als petits dipòsits, que acostumen a estar garantits (a Espanya fins als 100.000 euros). Això és un error, a més d'injust. És un error perquè la garantia dels dipòsits evita pànics bancaris massius. I és injust perquè els petits dipositants sempre han cregut, de bona fe, que els seus diners estaven protegits.

¿Pot dir-se el mateix dels grans dipositants, dels tenidors de bons i dels accionistes dels bancs? Em costa de creure: els inversors professionals i les entitats financeres prestamistes havien de saber, o intuir, que la banca de Xipre estava sobredimensionada (multiplica per vuit el PIB del país) i que invertir-hi era arriscat. Ni el país, ni el BCE ni l'Eurogrup haurien d'haver permès aquesta situació. Les quitances s'haurien de concentrar primer en els accionistes, després en els grans dipòsits i, en últim terme, en els tenidors de deute. L'únic criteri que em sembla adequat és el grau de coneixement de la situació que tenien els diferents inversors.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF