Sembla que la neu fa nosa

Resulta xocant que, més enllà de determinats aspectes de seguretat, ens capfiquem en netejar la neu de manera compulsiva

Em motiva veure les muntanyes nevades durant els mesos més freds de l’any. M’agrada que la neu s’estigui als teulats, a les places i a les voreres. Sé que per a molts és una incomoditat, però l’ambientació hivernal a base de tous i congestes en un país que ingressa desenes de milions d’euros gràcies als paisatges blancs s’hauria de tenir en compte.

Si més no resulta xocant que, més enllà de determinats aspectes de seguretat, ens capfiquem en netejar la neu de manera compulsiva. Fins al punt que hi ha qui es queixa perquè els serveis comunals de torn no han netejat tal racó o esgraó. Com posava de manifest aquesta setmana una bona amiga a les xarxes socials, hi ha una colla d’assistits que només saben queixar-se i criticar la feina dels qui suen la cansalada perquè quan sortim al carrer no patinem.

Però què voleu que us digui? Cal descontextualitzar tant les voreres? No som un país de neu? Recordo amb nostàlgia aquells matins hivernals dels anys 70 en què dilluns a primera hora, abans de tirar cap als jesuïtes de Lleida, ens llevàvem amb l’avinguda Meritxell absolutament intransitable i el meu pare ens anunciava, a la meva germana i a mi, que aquell dia no aniríem al col·le. Festa major. Més enllà d’aprofitar el dia per anar al Prisunic o Pyrénées i saltar-nos l’escola, aquella postal del carrer cobert de blanc tenia una màgia que ens estem carregant a base de pales i sal.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF