Publicitat
Publicitat

L’esperit de Verines

Fa anys que hi dono voltes i no en trec l’entrellat: ¿com pot ser que d’aquelles trobades de Verines a penes n’hagi quedat res? Impulsades de primer per Víctor García de la Concha i la Universitat de Salamanca amb la col·laboració del Centro de las Letras Españolas -quina vida més curta, la seva!-, des del 1985 fins al dia d’avui han tingut lloc a Verines (Astúries) unes trobades d’escriptors de totes les llengües de l’Estat que van ser, en els seus deu primers anys, extraordinàriament estimulants per a tots aquells que vam tenir la fortuna de ser-hi convidats.

Se’ns hi anava convocant per gèneres o temàtiques, però el més important -o valuós- eren les coneixences i connexions que s’hi produïen fora d’hores. Va ser llavors que poetes, novel·listes, narradors i crítics catalans, castellans, gallecs, asturians o bascos vam entrar en contacte per primera vegada entre nosaltres. Va ser llavors que vam descobrir, joves com érem, que sovint el que més ens acosta no és una llengua o un territori sinó unes afinitats o sintonies personals i estètiques. Va ser llavors que van fructificar unes relacions d’amistat entre uns i altres molt satisfactòries, que en alguns casos van refermar-se en trobades per terres espanyoles o en congressos d’hispanística als EUA o en països iberoamericans en què es produïa un desembarcament de la cultura espanyola amb escriptors de totes les llengües: en aquells anys de la Transició la diversitat lingüística no sols no era un problema sinó que era percebuda com un actiu a preservar, potenciar i fins i tot exportar.

Els diàlegs -públics o privats- amb persones com Bernardo Atxaga, Jon Juaristi, Luis García Montero, Luisa Castro, Suso de Toro, Xuan Bello, Felipe Juaristi, Ramiro Fonte, Soledad Puértolas, Jon Kortazar, Andrés Trapiello, Rosa Montero, Juan Manuel Bonet o Manuel Rivas els recordo com una experiència molt gratificant en la meva formació com a escriptor. Ras i curt, aquelles trobades de Verines van regalar-nos la descoberta simultània de totes les tradicions literàries que conformen la cultura espanyola i que feien d’Espanya -llavors, no pas ara- un dels països europeus més interessants quant a vitalitat i diversitat lingüística, literària i cultural.

Ara bé, què n’ha quedat de tot allò? Llevat d’unes poques relacions d’amistat que han sobreviscut al pas del temps, a penes res. Cal recordar que aquells eren uns anys en què molts estàvem convençuts que s’estava construint un país -una democràcia- en què uns i altres ens acabaríem sentint còmodes. A ningú no li hauria passat mai pel cap que tot allò acabés com ha acabat: en el més gran dels fracassos, en un fossat d’incomprensió o sovint de clamorosa indiferència.

La definitiva certificació d’aquest fracàs es va produir el 2013 quan els instituts Cervantes, Llull, Etxepare i Consello da Cultura Galega ens vam posar d’acord per provar de revifar-los amb un bona combinació de sèniors i cadells. Va ser trist i revelador comprovar que de l’anomenat “ espíritu de Verines ”, en contra del que creien alguns, no en quedava res: unes poques brases esparses que cap corrent d’aire no va aconseguir revifar durant aquells tres dies que vam estar junts a Verines. De les ganes de veure’s, xerrar i beure fins a les hores petites de mitjan vuitanta i noranta s’havia passat a un desinterès patent: el diàleg entre llengües -aquest era el subtítol de la trobada- havia deixat de funcionar i més aviat els perifèrics vam constatar l’enorme cansament amb què la majoria d’escriptors de llengua castellana rebien les nostres inquietuds.

Per què en el tombant del segle es van esllanguir aquells corrents de simpatia i interès dels uns cap als altres? Per què de mica en mica es van anar ensorrant els ponts que ens permetien circular d’una banda a l’altra i eixamplar el nostre terreny de joc? Per què els autors de llengua catalana van deixar d’interessar a la majoria d’editors espanyols, alhora que també passava amb la resta de perifèrics? Per què els agents i actors culturals no hem sabut -o volgut- situar-nos d’alguna manera au-dessus de la mêlée i construir els nostres propis espais d’intercanvi?

Sigui quin sigui el desenllaç del procés català, ¿no seria hora de crear uns espais de trobada sectorials a fi que les innegables tensions del debat polític no afectin més del compte les del cultural? Passi el que passi entre Catalunya i Espanya, la cultura no hauria de quedar relegada per les dinàmiques polítiques i més aviat s’imposa, crec, la necessitat de relacionar-se tant com sigui possible amb els nostres veïns de la Península. Fins i tot per motius polítics -per explicar-nos més i millor-, però encara més perquè les estratègies culturals haurien de ser autònomes respecte de les polítiques, i allà on no arriba la política potser hi arriba la cultura.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF