El truc per fer tornar Espanya al bipartidisme

BarcelonaÉs de primer d'aritmètica que, amb l'aparició de nous partits, la fragmentació de les cambres obliga a pactes. I és de primer de geometria que l'eix esquerra-dreta és el que a Espanya tendirà a trenar els acords postelectorals. Però aquesta insistència de certa premsa tradicional en analitzar la realitat d'acord amb blocs compactes fa pensar més en una nostàlgia del bipartidisme que en cap altra cosa. Ja se sap que l'alternança entre dos genera una bonica il·lusió de democràcia ideal quan l'objectiu de fons és no canviar res d'estructural. Sobretot si PSOE i PP segueixen encapçalant les respectives faccions: la resta de partits queden reduïts a mers comparses que apuntalen el partit principal i el condicionen cap a cada respectiu extrem. (El centre a Espanya està desplaçat, però aquesta és una altra història.)

“L’esquerra desbancaria de la Comunitat de Madrid el PP”, titula ‘El País’. Mentrestant, ‘La Razón’ assegura que un pacte de PP amb Cs i Vox permetria als de Casado mantenir-se en el govern. Titular? “Batalla ajustada entre blocs”, que els serveix per fer ja alguns mapes postelectorals on els partits diguem-ne petits s'entreguen als pactes respectius amb els papis de la Transi. (Per cert, escric l'esborrany de l'article al mòbil i l'autopredictiu m'ho ha canviat a ‘els papus de la Transició’. La tecnologia és sàvia.)

L'altre titular del dia és “Maragall flaqueja, Colau aguanta”, a ‘El Periódico’, arran d'una enquesta que, com d'habitud, s'arrapa a la línia editorial del mitjà que la publica (com passava a ‘El País’ i ‘La Razón’). En tot cas, 'flaquejar' és un verb amb mala jeia: Maragall el vell. Flaqueja, pobre. Fa catúfols. Els anglesos en diuen 'ageism' de la discriminació per edat. Aquí encara ho hem de convertir en una etiqueta de nom sonor perquè es converteixi en 'something'.