03/10/2018

La sobredimensió de l'error porta a l'autocensura

2 min
Joan Ghomeshi, enuna imatge d'arxiu

BarcelonaSortida abrupta d'Ian Buruma com a director de la mítica revista 'The New York Review of Books'. Es considera que el motiu és la publicació d'un article del locutor de ràdio Jian Ghomeshi, acusat d'assetjament sexual. A la peça, titulada 'Reflexions des d'un 'hashtag'', el comunicador refusava els càrrecs, amb l'avantatge d'haver sigut absolt pel jutge. Però la capçalera fallava en no explicar que hi havia altres acusacions que no havien sigut jutjades. En tot cas, demostra el poder de les xarxes socials, que s'han demostrat capaces d'estroncar carreres per un tuit equivocat d'anys enrere, o per l'aprovació desafortunada d'un article. Els errors cal depurar-los, però també cal anar amb compte que l'estat actual de les coses no afavoreixi la pitjor censura de totes, que és l'autocensura: si un pas en fals comporta veure la porta de sortida, caminarem tots plegats en carrils estrets. Ho resumia molt bé Laura Kipnis al 'New York Times': "[Els històrics directors de la revista] Robert B. Silvers i Barbara Epstein van convertir-se en llegendes perquè assumien riscos editorials. Ian Buruma s'ha convertit en un exdirector per haver assumit riscos editorials".

Trump i autocrítica

El 'New York Times' ofereix un relat demolidor sobre com Donald Trump va amassar la seva fortuna: tres periodistes han estat tot un any remenant papers. La història tira per terra la idea –repetida mil vegades pel mateix interessat– que és un home fet a si mateix. I revela com, ja als anys vuitanta, la seva tàctica era construir una imatge de triomfador, amb l'aquiescència dels mitjans. La gràcia és que el diari admet que es va deixar enlluernar aleshores per les luxoses cortesies amb què obsequiava Trump a tothom que tingués tribuna. És una autocrítica necessària, però que –com salta a la vista– arriba tard.

stats