Les revistes científiques depredadores (i els seus desemmascaradors)

BarcelonaUn problema creixent en la comunicació científica és la proliferació de les anomenades 'revistes depredadores'. Resumint molt: els investigadors reben molta pressió per publicar; les revistes cobren per publicar articles perquè se suposa que assumeixen la feina de revisió; moltes revistes cobren també perquè es pugui accedir als articles, així que l’investigador que vol aportar el seu propi estudi quan demana una feina o una beca acaba pagant-lo un segon cop. A partir d’aquí, han sorgit com bolets revistes que, sota el pretext de ser d’accés obert ('open access'), fan en realitat d’esquer: els científics tenen l’al·licient que podran distribuir tants cops com vulguin els seus treballs, però en realitat són publicacions amb prestigi molt variable en les quals els processos de revisió –essencials en la ciència– són qüestionables o, directament, inexistents.

La llista de derivades penoses és llarga: dificultat per saber si un estudi publicat en una revista científica està realment contrastat, recel cap a les publicacions que aposten per l’'open access' però són legítimes, rapinyar els científics per uns serveis de revisió que no es presten... I, esclar, la mesquinesa que suposa construir el teu lucre a partir d’un empobriment de la comunicació científica. M’agradaria saber quants d’aquests titulars “segons un estudi” cridaners s’han colat a les pàgines dels diaris només perquè venien amb un aval que només ho era en aparença. Per sort, hi ha qui s’ha dedicat a desemmascarar aquestes revistes bastardes. L’any 2013, un periodista de la revista 'Science' va enviar un article ple de pífies a 304 revistes 'open acces', incloses algunes que tenien una certa reputació en la comunitat: el 60% van acceptar publicar-lo. Però la meva justiciera preferida és l’editora científica Anna O. Szust, de qui –ja em perdonaran el 'cliffhanger' de final d’episodi– els en parlaré demà.