26/10/2020

Qui reparteix els carnets de credibilitat informativa?

2 min
Imatge en tres dimensions de virus del SARS-CoV-2

BarcelonaArran de l'article anterior, sobre teories conspiranoiques a l'entorn del covid, el comentarista Plujademais em demana –si l'interpreto bé– qui té el poder per decidir què és desinformació. Si una notícia no la transmetés un famoset, sinó algú amb estudis específics, ¿ho seguiríem mirant amb suspicàcia? És veritat que no només cantants o futbolistes estan dient barbaritats acientífiques. Però l'hàbit no fa el monjo. La clau és el mètode i la transparència. Si un individu, per molt títol mèdic que tingui, fa una afirmació que va en contra del consens social, haurà d'avalar-ho amb dades contrastables.

La veritat no és una noció immòbil. Els nostres coneixements sobre les coses avancen. El que és important és que tot allò a què decidim atorgar la cobejada etiqueta de ʺveritatʺ ha de poder ser traçable, verificable. El periodisme i la ciència s'assemblen perquè, al final, són mètodes per aproximar-se a la noció de veritat (o de factualitat, si no volem entrar en una deriva filosòfica). I corro a afegir: el periodisme ben practicat, que no exclou les dades que van en contra d'una tesi que ja tenia pensada, per exemple. La majoria de desinformacions mèdiques no estan sustentades en proves que el lector pugui avaluar: acostumen a ser una barreja de testimonis individuals –amb els quals es traça una relació de causa-efecte gens demostrable– i suspicàcies llançades contra el sistema. Les farmacèutiques tenen interessos? Esclar. Però això no és suficient per titllar de falsa qualsevol afirmació perquè tingui el suport d'aquesta indústria. Que hi hagi un mòbil no et converteix necessàriament en un criminal. Només et col·loca en una llista de sospitosos i obliga a extremar l'examen. L'escepticisme és imprescindible, però hi ha qui estén la desconfiança global perquè només pot avançar la seva agenda si hi ha una negació del concepte de veritat factual.

stats