El premi a la millor comèdia sense pretensions dramàtiques
Els Emmy i els Globus d’Or acostumen a distingir entre drama i comèdia se suposa que per servir de crossa a aquest últim gènere. No costa gaire d’imaginar que, si es donés un únic premi, les sèries serioses s’endurien la part del lleó del palmarès. Fer riure costa tant o més que fer plorar, però la comèdia arrossega des de sempre la injusta llufa de ser un gènere menor.
El problema és que els productors han pervertit aquesta distinció: com que poden escollir a quina categoria col·loquen les seves sèries, algunes obres menors, si poden, les entaforen a l’apartat de comèdia, en què la competència és més suau.
Crec que The marvelous Mrs. Maisel, multipremiada als últims Emmy, és un d’aquests casos. Es tracta d’una bona sèrie, però la seva aportació al gènere de la comèdia és minso. Perquè, en el fons, es tracta d’un drama -una dona escapant-se del destí que li imposa el masclisme dels anys 50-, per molt que la protagonista acabi fent de monologuista en clubs de l’East Village de Nova York. Però, esclar, l’ambientació d’època, els cinquanta minuts i el pressupost sumptuós l’ajuden molt a derrotar, per exemple, l’espartana Curb your enthusiasm, de Larry David, que resulta molt més interessant i arrapada a l’humor més punter dels nostres dies. Sense menystenir la bona feina que hi ha al darrere de Mrs. Maisel, diria que no exercirà cap influència sobre la comèdia contemporània, cosa que sí que ha fet Larry David: la seva confusió entre realitat i ficció ha estat inspiradora de sèries arreu del món. El crac de Joel Joan o Paquita Salas dels Javis en són dos exemples propers.
És evident que l’humor va molt més enllà de fer riure. Franz Kafka, David Foster Wallace o Miguel Noguera escriuen sense intentar fer esclafir el lector com a principal objectiu i, en canvi, un corrent de comèdia -negra i opaca- recorre bona part dels seus escrits. I algunes de les millors sèries dramàtiques, com ara Breaking bad o Los Soprano, són fonamentalment comèdies, encara que se serveixin a l’espectador ben esquitxades de sang i violència.
Aquesta tàctica de la indústria està fent de tap perquè les comèdies diguem-ne pures tinguin reconeixements en forma de premis. Un dels objectius de l’humor és despullar al màxim qualsevol intent de solemnització. Empeltar de drama una sèrie còmica té un punt trampós, si el que busques és només el prestigi de la llagrimeta. Al final, haurem de crear una tercera categoria de premis: la de comèdia sense pretensions dramàtiques. Ja m’entenen, la que comet la grolleria i vulgaritat d’utilitzar l’humor per fer crítica social fent que la gent es peti de riure.
