Les llàgrimes de Nadal són les llàgrimes d'Espanya

BarcelonaA mi l'esport m'avorreix sobiranament (i sé que la culpa és meva). Però, almenys, li reconec una gran virtut: canalitza passions socials que, sense aquesta vàlvula d'escapament, probablement s'expressarien en forma d'obrir-nos el cap els uns als altres més sovint. Si tenim menys guerrers perquè els futbolistes ens permeten superar la violència física de la guerra gràcies a la violència simbòlica de l'esport, tot això que guanyem. N'és un exemple la utilització que fa 'Abc' de l'onzena victòria de Rafa Nadal al torneig Roland Garros. El titular de portada és "L'emoció de l'heroi d'Espanya" i mostra l'esportista sostenint la copa, amb ulls brillants i llavis tremolosos. Hores abans, la Guàrdia Civil difonia al seu compte de Twitter una imatge de Nadal cridant amb fúria èpica i barres desencaixades davant d'una enorme bandera espanyola de fons.

D'on venen, aquest entusiasme i aquesta transferència d'emocions patrioteres en la persona de Nadal? Doncs, entre d'altres, del fet que va dir públicament fa uns dies que preferiria tornar a votar en comptes de deixar prosperar la moció de censura, la qual cosa va interpretar-se com una adhesió implícita a Ciutadans, que és qui ho demanava amb més insistència. Aquesta és la clau interpretativa de la primera pàgina d''Abc'. (També va dir que no veia malament que les dones guanyin menys diners que els homes en el tenis, vull dir que potser el talent de Nadal se cenyeix a la raqueta, més que no a la política o a la millora del món en general.) En tot cas, llàgrimes de Nadal, que són les llàgrimes d'Espanya, com ho eren fa unes setmanes les emocionades llàgrimes de Marta Sánchez. Molta plorera i 'España me duele' per part de mitjans que després s'exclamen de la politització de l'esport. Si es tracta de seleccions esportives catalanes, esclar.