Un gràfic tan impressionant com trampós sobre l'ocupació

BarcelonaSi l’estadística és l’art de fer dir mentides a les matemàtiques, els gràfics –en mans desaprensives– són l’art de fer boniques aquestes mentides. El Mundo publica un gràfic molt impactant en portada. Parlen de la destrucció de llocs de treball i s’hi veuen una sèrie d’anys i, per a cadascun, una barra. Les positives, en blau; les negatives, en vermell. La barra del 2009, un dels anys bèsties de la crisi, és de les vermelles i baixa una mica, de manera que el titular de portada la trepitja. Però l’efecte dramàtic el causa la barra del 2020: és un gran melindro roig que baixa i baixa fins a tocar gairebé el peu de la primera pàgina. Travessa la portada, ferint-la.

Però val la pena aturar-se en la lletra petita: se’ns diu que el gràfic mostra la variació del segon trimestre de cada any respecte del primer. Aquesta dada és absolutament important, pel que fa al 2020, perquè mostra fins a quin punt ha estat abrupta la patacada. Però, a la resta d’anys, en realitat és una dada (quasi) irrellevant. I encara més si tenim en compte que el segon trimestre, per les dinàmiques estacionals del mercat laboral, acostuma a millorar les dades del primer. És a dir, que la barra del 2012, per exemple, apareix en un color blau ben formós, tot i que en el conjunt d’aquell any vora 800.000 persones van deixar d’estar ocupades. O la taca del 2009, que marca 130.000 llocs de treball menys, en un any que en conjunt va veure la destrucció d'1,6 milions de feines, només que concentrades als altres trimestres. Els efectes econòmics de la pandèmia seran terribles, seria absurd negar-ho, però hi ha un teòric marge per a una recuperació també ràpida, perquè la crisi no és sistèmica sinó circumstancial. Jugar al sensacionalisme econòmic, a partir del quanto mejor, peor, és una actitud qüestionable perquè just pot alimentar la sensació de pànic i contraure més el consum.