‘Euphoria’: la generació Z la passa magra
Hi ha un pla cèlebre a Rebel sense causa en el qual el poeta Nicholas Ray comença a fer girar la càmera a mitja discussió entre James Dean i el seu pare. Era la manera de traslladar visualment l’angoixa del moment viscuda pel protagonista. No era ni de bon tros un ús inèdit d’aquest recurs, però tampoc no es tractava d’una tècnica habitual en el Hollywood dels anys daurats. I sí que suposa una de les primeres incursions del cinema en la psicologia dels adolescents, una figura en realitat tot just creada per aquella època, quan la bonança econòmica va permetre uns certs anys de treva entre l’educació formal i les plenes responsabilitats adultes.
Sis dècades després, la televisió va plena de drames adolescents. Skins, Skam, Élite i, sobretot, Euphoria. Des del punt de vista de la trama, no hi ha gaires novetats: es tracta de l’enèsima exploració dels temes clàssics. Sexe i drogues i angoixa, fonamentalment. És a dir, l’eterna necessitat de sentir-se dins d’aquest món i, al mateix temps, ben enfora. No tinc clar que es tracti d’una sèrie adolescent. Té moltes coses del gènere: tots són molt guàputs (fins i tot els que no fan de guàputs ), la popularitat és la unitat monetària de l’institut, els balls de promoció salven o condemnen de per vida i els pares són aquella presència més o menys ignorant de tot el drama que travessen els seus plançons. Però el to és decididament més negre que les seves predecessores i la recerca de validació acaba sent asfixiant.
En el que Euphoria destaca respecte a la resta és en la posada en escena de Sam Levinson, molt estilitzada. Si True detective tenia el capítol del tràveling o Twin Peaks el de l’explosió nuclear, Euphoria deixa ja fixat per sempre l’episodi de la fira: un encreuament de personatges en crescendo emocional, mentre les atraccions de fons van tornant-se cada cop més histèriques, per subratllar l’estat emocional alterat dels protagonistes. D’acord, ja ho va fer dècades enrere Vincente Minnelli a Com un torrent, però l’escena va més enllà de l’homenatge i és una classe magistral d’audiovisual orgànic: aquell en el qual tots els elements -moviment de càmera, colors, muntatge, música...- es posen d’acord per traslladar no només una trama, sinó sobretot una sensació. En aquest cas, l’angoixa.
Un altre puntal de la sèrie és la magnífica interpretació de Zendaya i la seva història d’amor amb el personatge de Jules, genialment encarnat per Hunter Schafer. O l’infern personal de l’inquietant Nate Jacobs, perfectament assumit per Jacob Elordi. Val la pena aparcar les comprensibles prevencions contra aquest gènere per endinsar-se en un univers tant fascinant com dolorós.
