CRÍTICA TV

Com enfurismar Putin en cinc minuts i quaranta-un segons

Wallace té aquell punt d’ironia i distanciament que distingeix els periodistes que han sobreviscut una etapa llarga de contacte amb els polítics i que no s’han desactiva

Bàsicament, el deixes parlar cinc minuts i quaranta segons. Que expliqui com no hi ha hagut ingerència russa a les eleccions dels Estats Units i que totes les accions que s’han anat demostrant les deuen haver fet hackers que no tenen res a veure amb l’estat. I, aleshores, li allargues un feix de papers i li dius que són les imputacions del jutge nord-americà contra dotze agents russos acusats, precisament, d’interferir. L’escena és impagable. El Putin que fins aleshores ha estat amable i condescendent clava la mirada glacial en l’entrevistador, que manté al seu torn la mà estesa amb el plec de papers. Passen tres segons però pesen com tres minuts. I amb un aire d’evident cabreig, sense tocar l’expedient, Putin assenyala una tauleta on, si és servit, el periodista pot deixar les imputacions.

En un altre moment de l’excel·lent entrevista, que els recomano (molt més intensa que tota la ficció que he ingerit aquesta setmana), el periodista li demana com és que -ehem- tanta gent entre els seus opositors acaba morta o gairebé. Evidentment, és la feina del periodista fer aquestes preguntes incòmodes, però no és habitual veure algú tan resolt a posar contra les cordes algú altre que no té precisament bon perdre.

I aquest algú és Chris Wallace, un sènior de 70 anys que es guanya les garrofes a Fox News. De fet, és el periodista més potent d’una cadena que ha sucumbit a la deriva de tants mitjans que han deixat de servir els ciutadans per fer una barreja d’informació manipulada i opinió que els reforça les creences (és a dir, els prejudicis). Wallace té aquell punt d’ironia i distanciament que distingeix els periodistes que han sobreviscut una etapa llarga de contacte amb els polítics i que no s’han desactivat per les seves regalies, filtracions interessades i afalacs, però tampoc s’han paralitzat per un cinisme amargant. Una anècdota que el defineix és que es va registrar com a votant demòcrata per una qüestió pragmàtica: és l’única manera de participar en política a la molt demòcrata Washington. Però ell, segons diu, ha votat candidats tan rojos com blaus.

Deixo per al final la demostració última de la valentia de Wallace. L’entrevista va ser la setmana passada i era l’últim programa de la seva temporada. Hora, doncs, de començar vacances. I quin destí tria el nostre home després de clavar-li el dit a l’ull al judoka Putin, exagent del KGB? Efectivament: Rússia.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF