Crítica TV

El dret a acabar una sèrie

La política d'estrena i cancel·lació ràpida afavoreix un tipus de productes molt concrets

La cancel·lació a la brava de Glow mereix que s'obri el debat sobre quin tipus de relació s'estableix entre públic, creadors i indústria en aquesta era d'eclosió de les plataformes. De sèries se n'han cancel·lat tota la vida, esclar. Però ara les sèries juguen un paper cultural molt diferent de fa unes dècades, quan la majoria eren considerades simples productes de consum, sense cap més transcendència. Avui, en canvi, n'hi ha moltes que generen un culte. I és comprensible que l'espectador se senti profundament decebut si ha invertit unes quantes hores de la seva vida en seguir una història que queda interrompuda pels designis del mercat.

'GLOW', última damnificada de les cancel·lacions de Netflix pel covid

El fet que aquestes plataformes es moguin fonamentalment a cop d'Excel resulta industrialment comprensible, però és evident que té unes conseqüències sobre el sistema cultural. Els creadors són una baula feble, perquè la seva obra en construcció pot quedar permanentment inacabada, tot i tenir –com en el cas de Glow– una base evident de fans entusiastes.

L'argument de la rendibilitat és discutible, a més. Perquè ningú ens pregunta en què volem que s'inverteixin els 12 euros mensuals de la nostra quota. És un paquet: si t'agrada, l'agafes; si no, t'esborres. Entenc que el negoci funcioni així –probablement és la millor manera, malgrat tot–, però estaria bé instituir una certa ètica cultural. Per exemple, la de donar l'oportunitat de tancar una sèrie als creadors als quals es notifica la cancel·lació. Rodar un capítol final probablement tindria un cost assumible, tenint en compte que generaria expectatives. De retruc, milloraria el prestigi de les sèries com a vehicle cultural, i no només producte mercantilista.

Cal mirar, a més, a llarg termini. La política d'estrena i cancel·lació ràpida afavoreix un tipus de productes molt concrets, de satisfacció immediata però rellevància més discutible. I actua com a supressor del risc creatiu: resulta molt més segur regir-se per les pautes que dicti l'algoritme (opac) de torn. Les editorials independents en són un bon exemple: han assumit la publicació de llibres dels quals sabien que no recuperarien els diners, confiant que els grans èxits del segell compensessin aquests títols més modestos. Al final, hi ha un cert orgull en poder mostrar un catàleg ric i divers.

Són temps de competència aferrissada entre mitja dotzena de grans empreses, que intenten guanyar territori en aquesta fase de posicionament. Però no pot ser que creadors i públic siguin només agents passius d'aquesta batussa. El sistema els hauria de tenir més en compte.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF