Paolo Vasile, l'home de Berlusconi a Espanya i gestor màxim de Telecinco, es deixava anar ahir en una entrevista a El País . "De tots els pecats [de la premsa], [el de la supèrbia] és el que menys li agrada a Déu, perquè se li fa directament a ell; consisteix a dir-li «Jo sóc com tu»". I ho reblava amb un "A prendre pel cul" que -venint d'un conseller delegat d'una empresa de comunicació- devia formar part de la imatge que volia projectar. De la mateixa manera que, abans, s'havia esplaiat dient que la seva Constitució tindria un únic article: "No em toquis els collons". Però el quid de la peça era el següent intercanvi: "Nosaltres no tenim la supèrbia del periodista. Per això no som periodistes". "I els periodistes de Telecinco?" "No, són comunicadors". "Els informatius de televisió els fan els periodistes". "No". "Què diu, ara?" "És diferent. Un informatiu no persegueix formar opinió. Un diari, sí". Per un moment he estat temptat de pensar que era veritat: que només busquen audiència a cop de succés d'impacte i de futbol explicat de manera tavernària. Però aleshores he recordat com van tractar el tema Berlusconi. I ho he deixat córrer.
Una petita trampa a compte de Gallardón
La Gaceta, en portada: "Gallardón torna a deixar per sisena vegada la política". Llaminer, sí, però fals. El que ha fet és anunciar sis cops que deixava la política -subratllo: anunciar-, la qual cosa és molt diferent. Sobretot perquè la primera vegada (el 2008) sí que ho va incomplir, però les últimes cinc declaracions són dels darrers dos anys i sempre amb el mateix missatge de no ocupar ja cap altre càrrec que ministre de Justícia, cosa que, de moment, està complint. O sigui: dilluns Gallardón va repetir un missatge que ja havia donat quatre cops. Però, en comptes de titular "Gallardón recorda que...", la majoria de mitjans ho van vendre com si fos una revelació fresca o bé fent-ne sorna com La Gaceta .
