TV3 ha d’evitar parar-se una trampa
La nova graella de TV3 té un gran encert que comporta, alhora, un enorme perill. L’encert és arrapar-se a l’ara i aquí. El perill, deixar de ser una televisió generalista.
Amb les incorporacions del nou informatiu matinal d’Ariadna Oltra i el periodisme a peu de carrer de Ricard Ustrell i el seu equip, la graella de TV3 ha quedat pràcticament conquerida per la informació i l’actualitat. I això seria fantàstic si la Corporació tingués el pressupost suficient per aspirar a un 40% d’audiència, com li correspondria, tenint en compte que hi ha aquest percentatge de catalanoparlants en primera opció al país i l’oferta privada és inexistent.
Amb la programació actual de TV3 -en què en un dia laborable de les 20 hores que no són la pura matinada 16 van de l’ara i aquí- es podria muntar un 3/24 esplendorós. El canal informatiu ha esquivat la crisi que han patit el Super3/33 i l’Esport3 derivada de l’escanyament econòmic. Ho ha fet, esclar, ajudat per l’efervescència política dels últims dos anys. Però temo que els bons (i meritoris) resultats en audiència estiguin maquillant l’obsolescència del model actual, massa formulari i vinculat a la roda de notícies remugades un cop i un altre.
El notable planter de professionals al capdavant de la graella de TV3 no pot fer-nos oblidar que una televisió generalista és molt més que una potent oferta informativa. El canal BBC1 -amb tot el prestigi periodístic de la marca- està format principalment per sèries, concursos i esports. Aquí no podem pagar els drets esportius, els concursos no han reeixit -això mereix article propi- i la capacitat de produir i coproduir ficció és molt minsa i amb tendència a aprimar-se més.
Ens queda l’ara i aquí, esclar. I, per incompareixença del rival, una graella així sempre tindrà una base d’audiència prou àmplia per aspirar al lideratge. Amb els diners disponibles, em sembla l’opció més astuta. El problema, tanmateix, és que de tant mirar l’entorn immediat TV3 vagi derivant cada cop més cap a la televisió antropològica que l’espanyolisme dels anys 80 pretenia, quan van autoritzar la seva posada en marxa. Els últims temps hem vist catalans al món, estrangers aquí, aventurers a Catalunya i tot de katalonskis diversos. Cada programa es pot defensar individualment, però el conjunt evidencia un excés de meliquisme. Cal vacunar-se més fort contra l’endogàmia. Connectar-se més fort al món.
Seria una llàstima que, 36 anys després d’haver esquivat la trampa del folklorisme, siguem els mateixos catalans -a través dels líders polítics- els que afavorim l’entotsolament de la televisió nacional del país.
