Qualsevol pretext és bo per arranar els marges del periodisme
BarcelonaEl Regne Unit debat aquestes setmanes la seva nova llei de protecció de dades. És una iniciativa raonable, perquè els gegants d'internet mercadegen amb la nostra informació personal de maneres que probablement ens deixarien garratibats, si en coneguéssim el nivell de detall i l'extensió. Però la premsa britànica tem que la llei obri la porta a noves retallades en la seguretat dels periodistes a l'hora d'investigar. Per exemple, tal com està redactada ara –el text està en tràmit parlamentari– dificultaria que es pogués gravar algú telefònicament o en vídeo sense el seu consentiment. Adeu a les càmeres ocultes que, tot i que discutibles, han permès exposar a la llum pública una pila de farsants. Els congressistes estan elaborant també una llei sobre espionatge que, de nou, podria limitar el periodisme, ja que algunes de les seves metodologies podrien ser considerades actes d'espionatge.
Que la intimitat és un dret fonamental que cal preservar resulta una obvietat. El periodisme entra sovint en conflicte amb la privacitat i ho fa emparat en el dret a la llibertat d'expressió, que també és fonamental. I l'empat es desfà, en general, de manera molt fàcil: examinant l'interès públic de la parcel·la d'intimitat revelada. Si no en té, el mitjà acostuma a llepar. Si en té, s'entén que l'exposició és el preu a pagar per un bé superior, que acostuma a ser la fiscalització del poder, base de qualsevol democràcia. (Sí, és molt bàsic, tot això, però ja m'entendran que ho vagi recordant, per al que pugui venir.)
També en previsió, parlo avui de dues iniciatives legislatives del Regne Unit, que, per tant, poden sonar llunyanes, en primera instància. Però aquesta onada de mesures estatals que coincideixen totes a aprimar el marge de la llibertat d'expressió no ens resulta gens aliena.
