Polítics carregant contra periodistes: si van de cara, rai

BarcelonaQue un partit assenyali públicament un periodista perquè està en desacord amb el seu enfocament, ¿hauria de ser notícia? Costa de dir, perquè d'una banda demostra efectivament poca cintura política i probables tics autoritaris: se suposa que els periodistes hem vingut a aquest món a (intentar) fiscalitzar el poder. Però, de l'altra, els periodistes –sobretot els que tenen un altaveu públic important– són també poder, així que em molesten alguns dels escarafalls corporativistes si tot plegat no passa d'una crítica pública. Amb l'excepció dels càrrecs de Govern, esclar, perquè la seva posició els obliga a una neutralitat institucional.

I és així que tenim, doncs, Pablo Iglesias fent-se la cua –o desfent-se-la, costa de dir–, a la portada tant d'El Mundo com de La Razón per les crítiques a periodistes com Vicente Vallés. Els diaris tenen la paella pel mànec a l'hora d'explicar aquest duel, esclar. En el cas d'El Mundo, un dels subtítols diu: "Els ministres del PSOE Ábalos, Campo i Montero assisteixen en silenci a la diatriba". Un silenci pot ser notícia, esclar. Però no sé si el diari s'imaginava que els tres socialistes clavarien cops de cartera al seu company de govern per fer-lo callar. Podem ha donat mostres inquietants de voler controlar els mitjans de comunicació, no només públics. Podem ha estat víctima d'una campanya sense precedents de bona part dels mitjans privats. Les dues afirmacions són certes i compatibles. En aquest temps de polarització màxima, convé recordar que les dolenteries dels uns no fan els altres bons. I viceversa.

Tot plegat sembla foc d'encenalls: els veritables moviments dels polítics per coartar els mitjans de comunicació que els són incòmodes no se solen fer a cara descoberta.