De quan Pedrolo sortia a Televisió Espanyola
Cinc motius per rescatar l’entrevista que Joaquim Maria Puyal li va fer a l’escriptor Manuel de Pedrolo, l’any 1983, al programa Vostè pregunta, del circuit català de Televisió Espanyola.
1. Perquè és divertit constatar com ha canviat la televisió en els últims trenta-cinc anys. Puyal llueix barba serrada i camisa blanca de màniga curta. Polit, però amb tres botons descordats que deixen al descobert un tros generós de pit. La proximitat -allò que t’obre un convidat- és a vegades un botó de més, o de menys. Al costat, dos telèfons pesants, amb marcador de disc. Pedrolo, que manté els braços plegats quasi tota l’hora que dura la conversa, recolza de tant en tant una cama creuada en la taula de fusta clara i, en un moment de l’entrevista, fins i tot encén un cigarret. Les imatges ens parlen d’uns temps de relaxament després de la rígida cotilla franquista. Aquest look inequívocament progre devia irritar, i molt, els nostàlgics del règim.
2. Perquè val la pena recordar que hi va haver un temps en què l’independentisme era un tema tabú a la televisió. En aquest sentit, Pedrolo va imposar una sola condició per assistir al programa: poder dir obertament que era independentista i tenir el temps d’argumentar que la independència li semblava la millor -o l’única, de fet- via per assegurar la pervivència de la cultura catalana. Puyal, conscient que si demanava permís als mandarins podia rebre una negativa, va decidir tirar pel dret i convidar-lo sense avisar els directius del canal. No consta, però, que després ningú li estirés les orelles.
3. Perquè és un plaer seguir una conversa llarga, sense interrupcions publicitàries o col·laboradors que venen a fer el contrapunt graciós. Les trucades no són disruptives ni fan que la conversa es mogui a batzegades. D’una manera misteriosa i delicada -un altre dels secrets del programa- tracen un fil conductor. Res de posar el convidat en situacions imprevistes. Preguntes i respostes i prou. Confiar en la intel·ligència del personatge. I en la del públic.
4. Pel moment en què una oient li recrimina que no escrigui més, perquè de seguida se li acaben els seus llibres. La reacció de l’autor, a qui precisament l’elit literària menystenia per prolífic, és impagable.
5. I perquè és Manuel de Pedrolo, esclar. Un home amb el cap perfectament moblat i d’una erudició discreta i sorneguera, però que no cau mai en el cinisme. És l’estímul perfecte per despertar les ganes de (re)llegir-lo ara que en celebrem el centenari. La seva vigència és impressionant. Quin bon servei ens faria, avui.
