Nou motius per veure la nova de ‘True detective’

Per Mahershala Ali i el seu hipnòtic detectiu Wayne Hays. Ja a House of cards va demostrar que tenia una presència en pantalla imponent. La parella que formava amb el personatge de la Jackie era d’altíssim voltatge sexual tot i la contenció amb què s’explicava la història. O precisament per aquesta contenció, esclar.

Pel joc temporal, que ja havien assajat anteriorment però que aquí apliquen amb mestria. El pes del passat és un personatge més. Les caracteritzacions de Mahershala Ali (i de Stephen Dorff) estan molt ben resoltes i no separen de la història (com passa amb tantes exhibicions de maquillatge).

Pel capítol 5, que és pura màgia i eleva el conjunt tal com, a la primera temporada, aquell impressionant tràveling del quart capítol feia que la sèrie automàticament jugués en una altra lliga. Hi ha un moment, en aquest cas, que el detectiu protagonista del present és a casa seva recordant un moment del passat. Ajusta la porta i, per tall, passem al 1990. I el Hays d’aleshores veu com la porta s’ajusta sola. Només ell sembla percebre-ho. Són dues dècimes de segon, però carregades d’emoció i un potent sentit laic de l’espiritualitat.

Perquè aborda el tema del racisme des de la complexitat. Sobretot en les escenes en què Hays, receptor de racisme en sessió contínua, respon també amb actituds racistes reprovables. Al final, la sèrie va sobre la fecunditat del mal i la seva altíssima capacitat reproductiva.

Pel retrat de l’Alzheimer en primera persona. Empatitzem amb un Hays que perd la memòria i lluita contra el temps per resoldre el cas de la seva vida. És un relat desesperat, que parla també de la solitud: la trobada amb el seu company policia, ja retirat i amb un estol de gossos com a única companyia, és un relat colpidor de la derrota íntima. Per molt que els personatges s’entestin a dissimular una certa idea de la felicitat.

Per com retrata els particulars inferns familiars. Els de la casa de les víctimes, però també els del propi protagonista, consumit per una barreja de gelosia i enveja. Tot això, mostrat de manera eixuta, esquivant la llagrimeta fàcil.

Pel fantasma de la Guerra de Corea com a presència intangible que s’encarrega de fotre la vida enlaire al protagonista, més enllà del que és capaç d’admetre.

Per l’atmosfera asfixiant i la capacitat de cuinar la història a foc molt lent, però amb una temperatura cada cop més insuportable. Els esclats de violència acaben sent inevitables.

Perquè, en aquests temps de fórmules, gèneres estrets i xurreria seriada, s’agraeix que algú aporti allò que se solia anomenar “un univers propi” i “una visió”. Un cop gràcies a ficcions com Los Soprano o Mad men va haver calat el mantra que la televisió havia desplaçat el cinema com a sancta sanctorum de la creació, moltes sèries s’han beneficiat d’aquest halo artístic de manera més que discutible.