No sabem qui guanyarà, però sí qui perdrà
Cap de MèdiaJo no sé, francament, qui guanyarà la batalla entre Netflix i la HBO. En canvi, estic en disposició d’afirmar qui serà l’inequívoc perdedor d’aquest combat: l’audiovisual català. I, esclar, el de totes les cultures de demografia mitjana que aspiren a seguir existint. Assistim aquests dies a les etapes de formació d’un nou paradigma per a les sèries de televisió en què un sol operador, o dos com a màxim, marcaran la pauta del que miren els espectadors de ficció televisiva del món. En argot, ja se’ls comença a conèixer com a megaplayers, per marcar que es tracta d’uns gegants de mida inèdita fins ara. Com el que van fer els grans estudis de Hollywood, però aplicat a la televisió.
De la mateixa manera que Apple, Microsoft, Google, Amazon o Facebook han conquerit una hegemonia en els seus respectius sectors a partir de la força incontestable del seu volum, també en televisió avancem cap aquí. Netflix presentava dimecres The crown, una sèrie de deu episodis cadascun dels quals ha costat 11,6 milions d’euros. És a dir, el mateix que 60 capítols de Merlí. O deu vegades més que els 1,2 milions que costa de mitjana un llargmetratge espanyol.
I la factura d’un contingut de ficció és una cosa que es percep a la primera centèsima de segon. Abans que l’espectador decideixi si la història li agrada o no, el tipus de decorats, el gra de la imatge, els moviments de càmera... ja li indiquen si la cosa justeja o si s’ha fet amb un pressupost folgat i l’experiència serà més immersiva.
Amb aquestes premisses, ¿quines eines queden als peixos petits? Fonamentalment dues. D’una banda, explotar bé el factor local que els gegants no explotaran mai. Això no vol dir fer una ficció folklorista o permanentment centrada en el seu propi melic. La sèrie danesa política Borgen marca el camí: aconsegueix ser un producte local i universal al mateix temps. (I aquí ja parlem només d’un pressupost de 3 merlins, per seguir amb la comparativa d’abans.) La segona via és la de la col·laboració. Perquè si TV3 no ha aconseguit produir de moment una sèrie equiparable a Borgen no és només qüestió de pressupost, sinó també de know-how.
Tornem a The crown. La BBC ha finançat part d’aquesta caríssima producció. I la despesa es pot justificar atenent a l’interès públic, ja que la sèrie narra la història de la reina Elisabet II. Nosaltres no tenim reina -ja m’enteneu- però sí una ciutat que és coneguda arreu del món: pel seu equip de futbol, per Gaudí, per la cuina, per la costa. (No faig centralisme, parlo del país Barcelona o de la ciutat Catalunya, com vulgueu.) Què esperem per treure’n profit? ¿No tenim ganes d’explicar-nos al món?
