Nick Cave, el concert filmat de l’any

Ho diré de seguida: és el millor concert que he vist a la televisió en molt de temps. Nick Cave and the Bad Seeds van tocar al Royal Arena de Copenhagen i el cineasta David Barnard va capturar les dues hores de recital de manera exquisida. Es pot veure a Movistar+ i es tracta d’una excel·lent introducció a la banda (o bé d’un regal per als fans empedreïts). La captura en càmera és meravellosa però, evidentment, és que la primera matèria era d’escàndol: la banda fa temps que firma uns directes impecables, segueix engreixant el seu catàleg de cançons memorables 35 anys després de posar-se en marxa i, sobretot, Nick Cave s’ha convertit en una bèstia dalt de l’escenari. A més, la present gira tenia un component emocional afegit de primer ordre: eren els primers concerts de Nick Cave després de perdre un dels seus dos bessons, mort als 15 anys en caure daltabaix d’un penya-segat a Brighton, aparentment mentre experimentava amb l’LSD. Ell, que va sobreviure a l’heroïna i va passar de músic maleït a poeta professional amb autoimposat horari d’oficina, havia de patir la pitjor desgràcia, amarga revenja de la droga per haver-la abandonat.

Hi ha un altre aspecte extramusical que converteix aquest concert en màgic. No es veu ni un sol mòbil. Acostumats a veure filmacions on tota la primera fila és un enfilall de pantalletes intentant capturar l’ídol de torn en vídeos de dubtosa qualitat, aquí la gent -suposo que per ordre dels productors del concert- se n’està de treure l’aparell i s’aplica a fer una cosa tan simple com mirar amb els ulls.

La posada en escena de Nick Cave afavoreix el contacte directe, sense la via interposada de la pantalla. De fet, el cantant sovint es barreja entre el públic, fa pujar gent a l’escenari -la versió de Stagger Lee amb un centenar de convidats és impressionant- i té la rara habilitat de saber cantar, al mateix temps, per a la persona a qui mira als ulls i per a les altres 15.999 que omplien l’estadi. En aquest sentit, el mèrit del cineasta Barnard és aconseguir exactament això: que sembli que tens Nick Cave cantant per a tu mentre alhora participes d’aquesta estranya missa laica en què ha convertit els seus concerts, d’un temps ençà. Poques coses tan electritzants com veure tot un estadi fer silenci perquè el predicador Cave ha assenyalat l’horitzó, ha entreobert la boca, i comença a desgranar una de les seves històries que bé podrien ser contes de gòtic sureny.

Com veieu, aquest és un article entusiasta total. Després d’un any d’algunes decepcions televisives, es posa bé poder recomanar sense cap reserva una pel·lícula com aquesta.