A 'El Mundo' se li'n va la mà amb la catifa vermella
BarcelonaÉs cert que les catifes vermelles, vistes entre amics, solen ser una festa grossa de comentaris feridors, comparacions enginyoses i exclamacions diverses, per bé o per mal. Però se suposa que un mitjà de comunicació hauria d'anar un pas més enllà del cunyadisme i aportar informació. No va ser l'opció escollida per El Mundo a l'hora d'aixecar crònica estilística de la recepció d'estrelles en la festa del cinema espanyol.
La cronista escrivia això sobre Pedro Sánchez: “Amb el pin Agenda 2030 contra el canvi climàtic, però sense el nostre accessori favorit: la seva dona Begoña”. Sobre Itziar Castro deia el següent: “Tenint en compte que ha de ser dificilíssim vestir-se si tens aquesta talla, va superbé”. Quan escric això, a mitja tarda, una caritativa mà editora ja ha modificat aquests dos comentaris. (Caritativa no pas amb les víctimes del mitjà, sinó amb la periodista que signava aquest compendi d'observacions sexistes i vexadores). Altres perles, però, havien sobreviscut a la poda. Com quan comentaven l'estil de Vanesa Lorenzo: “¿Es pot una dir Vanesa i ser de les més elegants que tenim a Espanya? Doncs sí. I a sobre no és indepe” (acompanyat del símbol de picar l'ullet). D'Ángela Molina li criticava que, tenint una melena canosa, la dugués sense recollir. I sobre Sara Sálamo compartia una imprescindible i meditada reflexió, només a l'abast d'estudiosos i especialistes: “Doncs està molt bé aquesta noia”. En un parell d'imatges, ni tan sols identificava la gent: “Elsa Anka, Remedios Cervantes i la bessona de la nòvia de Banderas, amb una jove que sembla ser filla d'alguna d'elles” o “No sé qui és però m'aixeco i l'aplaudeixo per com crida l'atenció”. L'enginy en la desqualificació pot donar bons resultats en mans justes i curoses. Però és un desastre en destralers amb ànim viperí. Ves a saber què intenten sublimar.
PS: El nostre article sobre catifa vermella no ha estat exempt de polèmica, pel títol 'Vespre d’eufòria, llum i mugrons durs als Goya'. L’esment als mugrons sembla gratuït, sobretot tenint en compte que a dins de la peça no s’hi fa esment. L'ARA hauria d'haver evitat fer-los servir com a reclam.
