Maradona, un déu a qui se li perdona tot

BarcelonaEls diaris es postren avui davant la figura de Diego Armando Maradona i l'eleven a l'Olimp del futbol amb portades que el tracten de Déu. La seva divinització, esclar, ve de lluny. Del primer gol contra Anglaterra al Mundial del 1986, gràcies a aquella mà de Déu que va ajudar l'Argentina a revenjar-se de la derrota a la Guerra de les Malvines. I també del segon gol, narrat hiperbòlicament per Víctor Hugo Morales, que evidenciava els seus dots sobrenaturals pel futbol. Les primeres pàgines consagren la divinització amb titulars que repeteixen jocs de paraules entre el número 10 que lluïa a l'esquena i la paraula Déu. "ADéu" escriuen, per exemple, tant El Periódico com La Razón. O bé la variant que aprofita la semblança entre el número 1 i la lletra I, i entre el zero i la O, per posar un "D10S" que només funciona en castellà i que trobem tant a Sport com a As. O a Mundo Deportivo, que fa el joc complet i escriu "AD10S". Suposo que a Déu se li perdona tot, i per això en alguns obituaris s'ometen els aspectes més censurables de la vida de l'astre, que acumulava denúncies per maltractaments a dones i un parell d'acusacions d'haver mantingut sexe amb menors d'edat.

La cultura de la cancel·lació imperant demana que es proscrigui l'art perpetrat per persones que han abusat del seu poder. Jo em sento més còmode defensant que aquesta equació la resolgui cadascú en la intimitat. I per això els diaris han de subministrar tota la informació. I això no és rebentar cap dol ni implica cap falta de respecte. "Maradona, el geni del futbol defectuós", titula The Independent, i això no va gens en contra de la seva estatura com a futbolista, ni atempta contra la consolidació d'un mite contemporani. Se'n diu periodisme, que és una branca diferent de l'hagiografia.