05/11/2017

Kevin Spacey i la permissivitat col·lectiva

2 min
Kevin Spacey i la permissivitat col·lectiva

Un dels vídeos més potents que he vist aquesta setmana és el de l’actriu Uma Thurman, a qui demanen l’opinió sobre els múltiples casos d’assetjament sexual a Hollywood que s’han destapat els últims temps. La inoblidable The Bride de Kill Bill li diu a la periodista: “No puc fer-te una declaració que puguis utilitzar. Ja no soc una nena i he après que, quan he parlat enfadada, en general m’acabo penedint de com m’he expressat. Així que he estat esperant per sentir-me menys enfada. I quan estigui preparada diré el que tinc per dir”. Tot i que no diu res, la fúria i la tremolor amb què pronuncia cada síl·laba encongeixen l’ànima.

El cas del productor Weinstein ha obert la porta perquè molts treballadors de la indústria denunciessin abusos i assetjaments. L’acumulació de casos és tan bèstia que ja no es pot parlar de fenòmens aïllats: aparentment la violència sexual forma part de la cultura de treball d’aquest món. El cas de Kevin Spacey és paradigmàtic: un actor es decideix a explicar un assetjament que va patir trenta anys enrere, quan només tenia 14 anys. A partir d’aquí, Netflix ha rebut vuit denúncies de grapejades i altres agressions sexuals de l’estrella de House of cards. La plataforma l’ha acomiadat.

La polèmica m’ha enganxat mirant la cinquena temporada de House of cards. Ja vaig deixar escrit, fa temps, que em sembla una sèrie que parla més sobre sexe que sobre política, així que veure episodis sota la llum del que ha passat resulta pertorbador. I és inevitable fer-se la pregunta sobre si un consum (audiovisual) ètic hauria d’incloure proscriure treballs d’un actor magnífic de qui en sabem les tares morals. La meva resposta -instintiva- és que les obres artístiques tenen una autonomia al marge dels seus autors. Però admeto que no sé si estic aplicant un mecanisme homòleg al que em fa no ser vegetarià amb excuses de mal pagador perquè, en realitat, el que passa és que m’agrada més el foieque el tofu.

Quan es parla de crisi sistèmica a l’audiovisual, ens hauríem d’incloure a nosaltres, els espectadors, dins de l’anàlisi. L’abús de poder és un fenomen universal, però en el món del cinema i la televisió hi ha un element afegit: en nom de l’art i la creació s’ha justificat l’excés i l’agressió com si fossin ingredients inherents a la genialitat. Hi ha hagut, durant molts anys, una permissivitat col·lectiva que facilitava amagar sota l’estora casos com els que ara afloren.

Avui em sembla natural seguir estimant el cinema de Hitchcock i Von Trier. O tremolar amb les interpretacions de Spacey. Però estic convençut que tots ells haurien pogut aconseguir els mateixos resultats artístics sense extralimitar-se. Benvinguda sigui, doncs, l’exposició pública, i el canvi de valors que comporta. Potser avui els EUA ja no votarien Donald grab them by the pussy Trump.

stats