18/12/2018

Josef Trappel: “Com més ‘fake news’, millor per al periodisme”

3 min
El professor de la Universitat de Salzburg Josef Trappel minuts abans de la seva conferència al Palau Macaya de Barcelona.

Estudiós de l’estructura empresarial rere els mitjans de comunicació, el doctor Josef Trappel va visitar Barcelona per participar en el cicle Democràcies Sota Control, organitzat per la Fundació Ernest Lluch i el Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa.

Vivim temps de populisme amb tics autoritaris. ¿Això amenaça la premsa lliure?

A les democràcies contemporànies occidentals, la premsa continua sent lliure: qualsevol pot posar en marxa un diari. I més encara d’ençà que ser presents a la xarxa representa un cost assequible. Ara bé, en els últims dos anys hem vist que alguns països europeus com Polònia, Txèquia, Hongria o, fins a cert punt, Àustria, han dificultat l’exercici del periodisme i, per tant, podem preguntar-nos si la premsa continua sent lliure. Però, en tot cas, el que han adoptat no és tant una política de premsa com polítiques propagandístiques i de control de l’espai públic.

Premsa lliure però sovint carregada de conflictes d’interessos.

En democràcies avançades, és obligatori que la propietat sigui transparent, així que, en teoria, els lectors poden saber qui hi ha al darrere d’un mitjà. I tot i que hi ha maneres d’amagar-ho -a través de societats pantalla-, sabem qui hi ha al darrere dels mitjans importants. Una altra cosa és si la gent està interessada a saber-ho. Però l’obligació del periodisme és fer que això sigui transparent. Si un diari en compra un altre, o hi entra un nou inversor... hauria de ser notícia.

I també explicar quina agenda editorial persegueix.

Silvio Berlusconi a Itàlia és el cas més descarnat. Va esdevenir polític perquè tenia poder mediàtic i, un cop al poder, va reforçar encara més el seu poder mediàtic en favor de la seva agenda d’ultradreta. I això es pot observar ara a uns quants països d’Europa.

Per què tants multimilionaris estan comprant mitjans?

Bezos és el gran exemple americà. Ell tenia una empresa exitosa, com Amazon, però arrossegava un problema de reputació per les condicions de treball dels seus treballadors. Va comprar un diari de prestigi i ara, per fi, ja és important. Ja és algú als Estats Units. Suposo que aquest model es repetirà a Europa, sobretot perquè els diaris ja no són un gran negoci, així que els inversors han deixat d’acudir als mèdia. En canvi, els rics sí que els volen, perquè busquen prestigi i reputació.

¿Facebook hauria de ser considerat un mitjà?

Absolutament. Ells es consideren plataforma, però és la maquinària més important de produir contingut del planeta. I això comporta una responsabilitat. L’han començat a assumir, s’ha de dir, amb aquests centres on hi ha centenars de treballadors revisant contingut. Que deu ser la pitjor feina possible: hores i hores revisant coses ofensives o estúpides! Però, si no s’adonen que són un mitjà, tard o d’hora perdran la seva importància, ja que la gent s’adonarà que la relació amb l’usuari no és justa.

¿Les fake news es podran controlar mai o sempre trobaran la manera de disseminar-se?

Cal recordar que les notícies falses acompanyen la humanitat des de la nit dels temps. La política ha jugat sempre amb les notícies falses: les van inventar ells! I després va venir l’economia. ¿O no ens van fer creure durant dècades que el dièsel era una energia neta?

En tot cas, com hi podem front?

Les fake news brillen mentre la gent se les creu. Si la gent rep l’educació adequada i comença a preguntar-se sobre la veracitat del que llegeixen... aleshores les fake news perden valor. Com més gent entengui com funcionen, menys notícies falses hi haurà. Però no ens en desempallegarem mai: mentre tinguem presidents com Trump, hi seran. Ara bé, com més notícies falses, millor per al periodisme. Perquè la seva feina és contrastar.

Populistes com Trump assenyalen els periodistes amb hostilitat.

Perquè no els agrada que la gent descobreixi els seus errors, així que no els agraden els periodistes. Ni els científics, per cert. Prefereixen els seus relats i invencions i menyspreen els fets.

¿Ha sigut internet, doncs, una eina d’empoderament ciutadà tal com s’apuntava fa un parell de dècades?

Em sap greu, però internet no ha estat a l’altura de les seves promeses d’empoderament. Hi va haver un temps, cap allà a l’any 2000, que hi havia poca gent a internet i es feia servir per parlar i comunicar-se. Va ser un lloc d’intercanvi d’idees i de participació. Però com més comercial s’ha tornat, més s’ha reduït la participació. I avui internet reflecteix molt el món analògic, en el seu aspecte més comercial: la participació és tan petita com sempre i són les grans corporacions les que dominen aquest espai.

Com ara les xarxes socials?

Jo en dic plataformes parasocials. Perquè no ho són pas, de socials: la participació dels usuaris és zero. Com a consumidor només tens una sola elecció: o acceptes les seves regles o marxes. És profundament antidemocràtic, perquè no hi ha manera de canviar les normes.

stats