Un Hammershøi que és un #iseefaces de manual
La pareidolia és un fenomen psicològic que consisteix a veure la representació d'una figura en una imatge aparentment aleatòria. Un núvol que ens suggereix un xai, per entendre'ns. O les cares humanes que apareixen inesperadament en qualsevol racó (una aixeta, un endoll...) i que Instagram té convenientment etiquetades amb el hashtag #iseefaces. La portada d'avui és un #iseefaces de manual, però ni més ni menys que amb el segell del pintor danès Vilhelm Hammershøi. Els dos quadres fan d'ulls, la partitura de nas i el forat del respatller de la cadira, de boca.
Curiosament, al personatge del quadre no li veiem el rostre: ja hem comentat en aquesta secció que els editors es deleixen per quadres de figures d'esquena per a les portades, perquè no esguerren la il·lusió al lector d'adjudicar unes faccions concretes al protagonista de la història. En aquest cas, una protagonista femenina per a Mi madre y la música , un conte autobiogràfic de Marina Tsvetàieva en què explica la complicada relació amb la mare (tan complicada i difícil d'expressar amb paraules com la relació entre una nota i la tecla que la representa). És un llibre d'una tristesa fonda, al qual escauen molt bé els grisos i colors freds de Hammershøi. És interessant l'asimetria entre la meitat inferior, on els elements s'apinyen, i l'espai buit superior, que no fa sinó esclafar els personatges contra el terra. Els clava.
