ENTREVISTA

“No entenc que no s’impulsi una gran alerta global sobre com dormim”

Periodista científic i zoòleg i afectat per la narcolèpsia, Henry Nichols ha dedicat els últims anys a escriure el llibre sobre trastorns de la son ‘Duérmete ya’ 

ÀLEX GUTIÉRREZ
ÀLEX GUTIÉRREZ

Té els elegants modals anglesos i un sentit de la ironia ben elegant. Per exemple, t’explica delicadament que una de les feines que va fer consistia a vigilar un grup de lleons en un safari -mala cosa si pateixes narcolèpsia- i no acabes de saber si ho explica com a comèdia o com a drama. Probablement, les dues coses a la vegada.

El seu llibre sobre dormir bé és tan interessant que em va tenir enganxat fins a les quatre de la matinada.

(Somriu). Esclar, dit així, és tota una contradicció.

M’he permès fer el petit acudit, però en el llibre explica que si és vostè qui n’explica, corre el risc de desplomar-se a terra.

Força gent amb narcolèpsia experimentem també cataplexia: una emoció positiva ens activa el ressort neurològic que ens paralitza mentre dormim. Així que, efectivament, un acudit pot fer que caiguis inert a terra. Però, malgrat que el cos falli i sembli que hagis mort, per dins rius perquè retens tota la consciència.

Rius el dissetè cop, però la primera vegada deu ser bastant angoixant.

Per sort, acostuma a ser progressiu. Un dia algú fa un acudit i sents que una fluixesa et recorre el cos. És una sensació estranya, però res de l’altre món. Un altre dia ja se t’adormen les cames. I així fins que caus a terra. Ho integres tant en el teu funcionament que jo mateix no vaig consultar-ho al doctor, durant els primers temps. Senzillament, era una cosa que em passava, em deia.

La imatge d’algú que s’adorm a destemps s’ha jugat sovint amb finalitat còmica. Però les conseqüències dels trastorns de la son són severes. ¿La cultura popular contribueix al fet que aquestes patologies no es prenguin seriosament?

No veig que es facin acudits a costa d’altres discapacitats, efectivament. Perquè això és una discapacitat: un dany cerebral que ha ocorregut a partir d’un procés autoimmune. La gent amb narcolèpsia hem d’entomar cada dia aquesta ignorància i estupidesa.

Relata que la majoria d’afectats han patit assetjament escolar.

Jo, personalment, no els guardo rancúnia als bullies que reien de mi quan queia a terra: els nens són nens. Em preocupa més que els afectats creixin en una cultura segons la qual si dorms durant el dia automàticament reps l’etiqueta de gandul i estúpid. I això ho transmeten més els professors que els nens. Si tens narcolèpsia i any rere any et tracten d’estúpid o gandul, el dany psicològic és important. En els casos més extrems, la sensació de no encaixar fa que et quedis sempre a casa. Els trastorns de la son, fins i tot quan no són patològics, resulten molt isoladors socialment.

Per què es triga tant a diagnosticar els trastorns patològics de la son?

El 20% de la població està afectada per algun tipus de desordre de la son però només una minoria n’és conscient. És a dir, són conscients que pateixen, però no ho veuen com un problema mèdic. Senzillament, s’hi acostumen. Quan la gent va al doctor, és que la cosa és ja molt greu. Però s’hi hauria d’anar abans, perquè la son mina la resta de la salut: no només com funciones de dia, sinó el teu estat mental i físic. Tens més risc de patir obesitat, diabetis, càncer... El cos comença a fallar, si no dorms bé. Un problema és que la son està poc en el focus del sistema de salut. Al Regne Unit només es dediquen cinc minuts de tota la carrera de medicina a parlar-ne.

Menys del que portem conversant.

Tot i tenir un impacte massiu en la salut, els doctors no paren atenció als trastorns de la son. Si tens un problema amb la son, hauràs de ser tenaç i persistent fins que et facin un diagnòstic. I estar preparat perquè se’t treguin de sobre. Pots estar-hi cinc, deu, vint anys... Si un doctor bandeja un pacient, és fàcil que no torni a insistir-hi fins al cap de cinc anys. Cal que els pacients exigeixin una resposta. Perquè, a més, sol ser fàcil ajudar algú que pateix un desordre: la son és l’assumpte de salut pública que podríem millorar més fàcilment. És incomprensible que no s’impulsi una gran alerta global sobre com dormim.

Tot i que cada cas sigui un món, quins tres consells generals donaria per augmentar la probabilitat d’un bon descans?

En primer lloc, prestar atenció a la llum natural i a l’artificial: exposar-se a la llum blava del principi i del final del dia ajuda a sincronitzar les cèl·lules del cos. El cervell és especialment sensible a aquestes freqüències d’ona i ho fa servir per ajustar el ritme del cos al cicle de vint-i-quatre hores. El segon consell és evitar la llum de les pantalles dels dispositius electrònics al vespre: confonen el cervell i aleshores inhibeix la melatonina, l’hormona de la son. I, finalment, evitar estimulants com la cafeïna, que triga molt a eliminar-se del cos.

També advoca per erradicar els televisors dels dormitoris.

Perquè el cervell relacionarà l’habitació amb altres coses que no siguin dormir i això exacerbarà l’insomni. O l’angoixa. Si tens insomni, ensenya-li al cervell que el llit només és per dormir. Entra-hi només quan ja estiguis cansat i, si et desvetlles, aixeca’t perquè les hores que et passis regirant-te... no seran productives ni t’ajudaran a dormir.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF