CRÍTICATV

Cinc sèries per acabar de buidar el calaix

Per a la meva última columna televisiva del curs, cinc sèries que m’han agradat -no necessàriament noves- i de les quals no he acabat de trobar fins ara el moment o l’ocasió de parlar-ne.

1. La casa de papel. Un bon mecanisme narratiu, a l’estil de Homeland o els films de la saga Ocean’s Eleven. Antena 3 ha sigut molt hàbil a l’hora de combinar un ritme trepidant amb conflictes amorosos i familiars que li asseguraven el públic generalista transversal. Bones interpretacions en general i una Alba Flores d’ulls negríssims que brilla per sobre de la resta. Això sí, com al 90% de les sèries espanyoles, hi ha efecte dos palets. És a dir, cal apujar el televisor dos palets per poder entendre tots els diàlegs, a vegades per vocalització insuficient, a vegades per sonorització espessa.

2. Wild, wild country. No en vaig parlar perquè ja ho va fer, i magníficament, la Mònica Planas. Però quin tros d’història. És un bon retrat dels Estats Units i aconsegueix no ser maniqueu. Ni els pobletans són uns incultes australopitecs ni els hippies que van muntar el culte en un ranxo gegant de la regió són els il·luminats babaus que mana el clixé. El personatge de Ma Anand Sheela és un dels més fascinants que he vist a la pantalla. Em vaig passar la sèrie intentant dilucidar si era una sàvia o un monstre. Encara no m’he decidit.

3. The affair. Entenc que molta gent li tingui ràbia, però aquest fulletó amb pretensions culturetes sempre m’atrapa, temporada rere temporada. I, en aquest curs, deixa bones reflexions sobre la relació amb la pròpia mortalitat, el moment en què les renuncies esdevenen frustracions o les motxilles emocionals que els nostres pares i mares carreguen sobre les nostres espatlles, sovint amb la millor de les intencions. Els secundaris han acabat de fer gran aquesta sèrie.

4. West World. No crec que mai m’hagi avorrit amb tant de delit i satisfacció en una sèrie. La trama no avança ni a trets -i això que estem en un western!- però la interrogació sobre què ens fa humans i si existeix alguna cosa similar al lliure albir té un nivell de maduresa com poques vegades algú s’ha atrevit a plantejar amb llenguatge audiovisual. I, al capdavall, que la sèrie sigui morosa en el seu desenvolupament acaba resultant coherent amb les vides d’aquests robots que desperten un i altre cop sense saber si el passat que creuen tenir existeix o són només unes línies de codi inserides per un desaprensiu.

5. The girlfriend experience. Els assumptes del fornici fan de mal posar en pantalla, perquè les escenes sexuals acaben sent massa vegades ridícules. Però l’estètica glacial d’aquesta sèrie, especialment a la segona temporada, captura bé en què consisteix allò que en podríem dir desig malaltís. I, a més, la sèrie en realitat va d’una altra cosa: de la capacitat corruptora dels diners, capaç de marcir-ho tot.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF