Benvinguts a la fi de l'asèpsia periodística?
BarcelonaDurant dècades s'ha considerat que una virtut del periodista (rigorós) era la invisibilitat: deixar que els fets s'expressin en un relat presidit per una aparent neutralitat. Però la irrupció de les xarxes socials i el seu paper de catalitzador de notícies falses i manipulacions obliga a reflexionar sobre si aquesta ha de ser encara la divisa. Hi reflexionava fa alguns dies Margaret Sullivan, l'exdefensora del lector del New York Times i actualment columnista estrella del Washington Post. La seva posició és trencadora: com que l'ecosistema ha canviat, ve a dir, els vells protocols ja no funcionen. I cal passar a l'ofensiva, diu. La periodista, per exemple, es mostra crítica amb el vell precepte de donar en pla d'igualtat totes les versions. Si se sap que les vacunes no causen autisme, cal recordar-ho, per molt que una font continuï escampant aquesta mentida. Per posar-ne un exemple: el Post explicava les rabietes de Trump com un intent "de contradir la voluntat dels votants".
O'Sullivan parla de "premsa basada en la realitat". És una categoria que fa saltar els ulls de les conques, però fins a aquest nivell hem arribat. I la millor cosa que pot fer un mitjà que s'identifica amb aquests preceptes de factualitat és ser abrandat en la defensa del periodisme com a mètode. Una altra recepta és comprometre's de debò en l'educació mediàtica dels més vulnerables a les mentides virals, començant pels adolescents.
El camí que marca O'Sullivan és incert, perquè violenta algun fonament. Però no està pas sola: diverses veus –com a mínim als Estats Units– defensen aquesta aproximació més dura i directa al problema de les notícies falses i la desinformació. Però, esclar, allà la diferència entre mitjans arrelats a la realitat i els altres és molt més clara. Em donaran la razón que hi ha un mundo de diferència entre el que es considera l'abc d'aquest ofici aquí i allà.
