CRÍTICATV

Apunteu el nom de Marc Sarrats

I apunteu-lo bé, perquè veig que TV3 ha posat Serrats al vídeo que recull el seu monòleg al FAQS. Per si a les dues de la matinada de dissabte teníeu altres coses a fer que veure la televisió pública catalana, us recomano que el repesqueu. És una peça d’aquelles que arrenquen lentes i que permeten assaborir el millor so de la stand-up comedy : el so del silenci per la incomoditat del públic.

Sarrats es va atrevir a ficar-se amb Quim Masferrer, el gendre perfecte per a aquell clixé de les tietes com a espectadores tipus de TV3. “Bona nit, Santa Caterina de... Vila... Chochonga! He pensat: «Comença com El foraster i te’ls fots a la butxaca». Però veig que no. Esclar, porten quatre hores encebant-vos de política, com un ànec per fer foie-gras, però amb frustració. I teniu el coco tan fregidíssim que ni la millor imitació de Quim Masferrer, el Chiquito de la Calzada català, us pot treure d’aquí”. És a dir: confrontació, incomoditat i, sobretot, la valentia de qüestionar algú estimat pel públic que està veient el monòleg. Disparar contra Trump surt gratis, per entendre’ns.

Vaig descobrir Sarrats fa un parell de setmanes, en la meva primera visita a El Soterrani, un cau deluxe a Casa Gràcia que acull la millor comèdia en català. Les entrades volen perquè hi ha la consciència d’estar assistint al naixement d’una escena interessant i l’aforament reduït permet molta proximitat. També perquè rius molt i perquè hi ha un acord implícit que en aquell espai es poden dir totes les animalades que es vulgui sense que la Internacional Papanates i els seus sequaços a Twitter dictin cap linxament. Jo hi anava sobretot per veure l’Oye Sherman -que va complir amb brillantor, com sempre; a ella segurament ja la coneixeu per La nit dels Òscars -, però el gran descobriment va ser Sarrats. Em va fer la sensació que havia vist tots els bons monologuistes americans. Li vaig veure, també, la mirada penetrant i enfonsada de qui poua en la seva angoixa per a un material que és hilarant però que conté al mateix temps un fons sempre de terror. Crec que aquella nit prenia una ginger beer.

No sé si Sarrats arribarà mai a un públic generalista, més enllà d’aparicions com la de dissabte a la matinada al FAQS. Ell se n’enfotia: “Després del FAQS anem de nou al 3/24, per a un moment històric. Està la sala buida. Bé, com a molt hi ha Santi Vila posant Superglue a les cadires dels presos”. Potser Catalunya és un país petit i no hi ha prou massa crítica d’espectadors per treure aquesta escena dels tuguris i petits teatres. Alguns d’aquests còmics necessiten encara polir la presentació del seu material, que és excel·lent sobre el paper. Però estaria bé que, quan ho facin, TV3 -o el 33 si el podem fer reviure d’una vegada- els donés una oportunitat per poder expandir-se i arribar a més públic.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF