"A molta gent li molesta que hi hagi una prova tan clara de l'existència d'un país com és TV3"

BarcelonaLi dic, ja fora de càmera i sense gravadora, que el llibre té una contenció i una actitud molt cristiana (i ell no m’ho nega, i li fa gràcia). Bassas les ha vist de tots colors, però per recordar les catorze temporades durant les quals va dirigir El Matí de Catalunya Ràdio –i fixar-ho en el llibre Bon dia, són les vuit!– ha preferit el perdó i, sobretot, la celebració. Això no vol dir que les pàgines siguin necessàriament de color de rosa. Tothom hi surt retratat, a poc que el lector llegeixi bé les paraules –de precisió esmolada– però també entre línies.

Has trigat deu anys a posar-te a fer aquest llibre. Hi dius: "No podia escriure, perquè no ha estat fins ara que he pogut obrir les caixes on havia anat desant cartes, dietaris, guions, fotografies i retalls de tots aquells anys sense sentir aquella punxada". Quina punxada?

Doncs la punxada d'un final precipitat i maldestre, segurament per les dues bandes. La punxada de l'afecte dels oients que no podia continuar corresponent. La punxada de tots els errors que vaig cometre durant aquells anys. Però, sobretot, la punxada d'un final que ens hauríem pogut estalviar. I la sensació d'angoixa que jo sentia després de catorze anys intensos posat al centre de l'escenari, cada matí, ocupant un espai important en la vida comunicativa del país i en la vida de la gent: a casa seva, a l'hora d'entrar el lavabo, de rentar-se les dents, al cotxe o esmorzant... Em preguntava: "El que vindrà, em continuarà estimulant? Tenia una certa por al buit existencial. Afortunadament la vida continua i està plena d'oportunitats. Qui m'havia de dir, quan vaig plegar, que un dia em vindria a buscar el Carles per formar part de l'equip fundador d'un diari. Tantes coses, no? El temps va posant moltes coses al seu lloc, endolceix fins i tot els records més amargs i... vaig deixar de sentir la punxada.

Amb quin ànim l'has escrit?

L'ànim és una celebració de la ràdio. Dir-los als oients de tots aquells anys que no els he oblidat, que els estimo i que els estic infinitament agraït per tot l'afecte que van demostrar al programa i els seus col·laboradors. Suposo que és també una mirada al mirall del passat: veure que érem joves i que teníem idees i energies per fer moltes coses.

Aquest és l'ànim. I l'objectiu?

Doncs poder dir "Una vegada hi havia un programa...". Això, tractant-se d'un programa de ràdio, normalment ens portaria a fer 'play' en algun suport i escoltar-lo. Però he volgut que el suport sigui físic, un llibre. Que hagis d'anar a un prestatge i el puguis agafar. Ja que una vegada hi va haver un programa, que en quedi un testimoni escrit. El llibre és un suport noble. Quan un escriu un llibre, ha de mesurar, perquè allò quedarà. Bé, això és trampa, perquè tot queda: no hi ha res que quedi només escrit a l'aire. Tot es pot recuperar. I no només perquè queda gravat... queda fixat també en les orelles i en el cor de qui ens ha sentit. Obama va convidar la poetessa Maya Angelou, i ella va dir una frase que m'ha acompanyat sempre. "La gent pot oblidar el que vas dir, pot oblidar el que vas fer, però no oblidarà mai com els vas fer sentir". Crec que la gent no ha oblidat com els vam fer sentir. Si algú, ara o en el futur, vol entretenir-se i saber com es feia aleshores el programa o quines peripècies va passar el tipus que el dirigia, se'n va al prestatge i ho pot llegir.

Les memòries se solen escriure per passar comptes amb els altres o amb un mateix. Has fet algun d'aquests exercicis?

Passar comptes amb els altres, no. No era l'objectiu del llibre. Jo no em poso a escriure 329 pàgines, ni espero deu anys, amb la intenció de passar comptes. No he viscut aquests deu anys en l'amargura, ni tampoc aquells catorze. Potser els últims dies sí que van tenir moments feixucs, des del punt de vista emocional. Però ho vaig dir aleshores i crec que és vàlid deu anys després: no volia que els últims catorze dies fossin més importants que els últims catorze anys. Jo volia posar en valor que, pel programa, hi van passar en Panikkar, en Sanuy, en Foix, en Portabella, o que vam fer programes des de Moçambic o l'Equador.

I passar comptes amb un mateix?

Sí, esclar. Un escriu per explicar-se. Faig reflexions sobre si hauria hagut de ser més bel·ligerant en període d'eleccions, quan la Junta Electoral t'obliga a fer la informació de la campanya d'una determinada manera. O si hauria pogut ser més dur amb algunes coses. I alguns errors comesos en antena. Errar és humà i també els errors formen part de la celebració.

Cito el llibre: "La majoria va assumir que ja hi devia haver prou impediments per a l'enriquiment il·lícit o que contra el finançament irregular dels partits no s'hi podia fer gran cosa. O no ens va importar prou. Tots els que en algun moment vam pactar amb nosaltres mateixos pensant en aquests termes no sempre vam estar a l'altura de les nostres responsabilitats".

Aquesta reflexió ve de la mirada que projecten els meus fills, que ja són adults i es guanyen la vida pel seu compte. I fan preguntes. Quan comença a emergir una corrupció tremenda, doncs et pregunten: "D'això no se'n parlava? Què dèieu?". Per això explico que una cosa que ara és tan present aleshores no tenia una presència tan gran. I aleshores et preguntes a tu mateix: és que no miraves? O no miraves prou? Estàvem per altres coses?

Fem memòria, per als qui no ho recordin. Quins van ser els motius formals pels quals no vas renovar?

Es van explicar molt en el seu moment. No sé si ho hauria de dir, però en el llibre no hi ha grans revelacions, en aquest sentit. No he fet investigació ni he anat a buscar els protagonistes d'aquella època per preguntar-los "què va passar?", "què us dèieu?". No. Perquè el llibre és sobre com ho vaig viure jo. Formalment, se'm va dir que hauria de fer una hora menys i acabar a les onze; també que Foix, Sanuy i Portabella haurien de plegar i que no hauria de fer l''Alguna pregunta més'. I una cosa que en aquell moment em semblava injusta: em van dir "volem més pluralitat a les tertúlies", que era un eufemisme per dir una altra cosa.

Aquestes eren les formals. Devies intuir que les reals eren diferents. Sobretot a partir de diferents senyals i emissaris que t'havien anat llançant avisos.

Ja feia un any que havia notat incomoditat al meu voltant. Recordo algú, representant Esquerra Republicana, que em va venir a sondejar de manera informal sobre si jo voldria convertir-me en conseller de la Corporació. Jo vaig dir-li que volia seguir fent de periodista. Ara, amb la perspectiva del temps, te n'adones que això era una puntada de peu cap amunt, si s'havia decidit que jo no continuava. Però no vull magnificar aquesta experiència. De periodistes que perden el programa, o de gent que perd la feina, el món n'és ple. I jo el vaig perdre després de catorze anys de poder fer ràdio a mans plenes. No puc estar més agraït.

Més enllà de l'experiència personal, hi ha alguna cosa de categoria quan algú com Joan Ferran t'assenyala, diu que fas arengues i parla d'una "crosta nacionalista" que cal arrencar. Una frase que ha passat a la història, per cert, i ens parla del poder de les consignes.

Les metàfores tenen molta força, molta. I era una metàfora ben trobada, sabia el que es feia. Però era feridora...

Hi has parlat més?

Vam trobar-nos una vegada pel carrer. I ens vam donar la mà, breument, amb cortesia... vam tenir una conversa sobre el temps. Era després de tornar dels Estats Units i ja no ens hem vist més. Aquest episodi, en efecte, té molt de categoria. Però en la meva vida no ocupa gaire espai, saps? És impossible no referir-s'hi, però no és el més important que m'ha passat. Ni tan sols quan penso en 'El matí de Catalunya Ràdio' és el més important que m'ha passat. Però és veritat que expressa l'habitual tensió entre el poder polític i els mitjans de comunicació, la voluntat de canviar els mitjans públics per parts dels governs o la solució fàcil, i equivocada, d'alguns polítics que, quan la realitat no els agrada, maten el missatger. Com si matant el missatger poguessin matar la realitat. Ja sabem que no és així, perquè la realitat torna. I desborda.

Creus que a Catalunya podrem tenir mitjans públics inqüestionablement independents? Tot i que també podem preguntar-nos si, en una democràcia que es basa en el control mutu dels poders, els mitjans públics han de tenir algun tipus de fiscalització.

Els periodistes no som infal·libles. Ens podem equivocar o abusar del poc o molt poder que podem tenir. Mirant de sintetitzar: els mitjans públics catalans no són perfectes, però són homologables internacionalment als millors mitjans. Han sabut crear 'star-system', un relat del país i del món en la llengua pròpia, i han sabut capturar l'audiència. No han estat un fracàs sonor com el d'algunes autonomies, probablement perquè Catalunya és molt més que una autonomia. Catalunya Ràdio i TV3 són un divertidíssim i paradoxal joc de contradiccions. Es creen sota un govern de majoria relativa primer, i absoluta, després, de Pujol. En canvi, Pujol no se'ls acaba de sentir mai seus. Si repasses la nòmina de periodistes i mires per quants gairebé podries posar la mà al foc que no són convergents no acabaries mai... Si Catalunya Ràdio i TV3 han triomfat és perquè responen a una realitat preexistent que és el país. I després perquè han estat ben executats i amb mitjans.

I què poden ser en el futur? Fins a quin punt han de ser controlats?

La idea que el director general no el nomeni el Govern sinó el Parlament està bé. I la feina dels professionals està auditadíssima: comissions parlamentàries, el CAC, els comitès professionals. Hi ha moltes maneres de fer-te pujar els colors a la cara, si no ho fas bé. A tots ens agradaria més un model BBC, d'acord. Però amb les dades a la mà, la pluralitat de TV3 –i la pluralitat em sembla un indicador molt precís de la salut d'un mitjà públic– és francament més alta que la de Televisió Espanyola o la d'altres canals autonòmics. Tot és millorable, però podem anar amb el cap ben alt.

Els polítics en tenen mai prou?

No, no en tenen mai prou. Aquest és un dels descobriments que vaig fer. Vaja, això ja estava descobert, eh? [riu] Però en puc donar fe per la part que em toca. No et diria que hi sigui amic, però sí que tinc bona relació personal, afecte fins i tot, amb polítics de diferents partits amb qui em vaig trobar quan eren al govern o a l'oposició. Senzillament perquè ells vivien la política amb passió, i tenien unes idees i eren d'un partit, però eren persones educades. Eren persones. I els periodistes anem de pressa, podem ser barroers, podem fer la nostra feina una mica de qualsevol manera –empesos pel temps, les audiències i la competència– però també som persones. I quan dues persones es troben, més enllà dels seus colors, empreses o perfils professionals, la vida flueix de manera molt agradable. I sí, n'hi ha que volen controlar, però també n'hi ha que entenen que la vida és complexa i meravellosa. I que si avui parlen bé de tu, demà et criticaran.

Torno al llibre. Hi dius que la serenitat està "cada vegada més absent de la ràdio i de la vida pública en general". Escoltes tertúlies, encara, doncs?

Sí, escolto molta ràdio d'una manera 'random'. A qualsevol hora, si tinc una ràdio a la vora, la poso. I més d'una emissora.

La polarització ha fet atrinxerar els periodistes? La sensació és que els mitjans funcionen més com a canals de confort i reafirmació que no de contrast, obertura i qüestionament.

Sí, estem assistint al compartiment de la informació per bombolles de confort ideològic. Ho vag veure als Estats Units. Els de la dreta, a Fox News. Els de centreesquerra, diguem-ne, MSNBC.

I a Catalunya?

El Procés ho ha canviat tot. Perquè estem en una etapa d'emergència nacional. Emergència nacional a Catalunya i, compte, perquè ells diuen que emergència nacional a Espanya. Jo crec que exageren, que sobreactuen. Puc entendre que diguis emergència nacional després d'un atemptat com el de l'11-M, en el qual et maten 193 persones, o quan tens una banda terrorista que mata més de 800 persones durant 40 anys com va fer ETA. Ho pots dir amb l'atemptat de la Rambla o el dia que hi ha una desgràcia natural molt gran. Però quan dos milions de persones demanen votar, no és una emergència nacional... això és la vida de cada dia. És un moment important de la vida del país, però s'ha de saber respondre des d'un punt de vista polític. Però vaja, s'ho han pres a la valenta.

Parlàvem del poder de les consignes.

Jo miro de ser molt curós amb les paraules. Perquè constato que amb les paraules pots fer molt de mal i molt de bé. Si parlo d'odi o de guerra, estic fent servir dues paraules molt serioses. Però a vegades tens la impressió que, com que estem en emergència i percebem l'altre com a enemic, determinades pràctiques deontològiques han quedat en suspensió en favor del bé superior que és el futur de la pàtria. I ho veus davant la injustícia que significa l'abús de la presó preventiva que estem veient. O ho veus quan diuen a un diputat: que hi vagi, que hi vagi, a les eleccions. Però quan pot ser investit president de la Generalitat salten: ah, no, aquest senyor no. Aquestes coses s'han d'explicar i, en explicar-les, és molt difícil no quedar arrenglerat o perdre la serenitat. Hi ha la temptació que els codis deontològics habituals quedin substituïts per l'emergència nacional. I això fa que, avui dia, fer periodisme a Catalunya sigui més difícil. Amb tot, és perfectament possible fer-ho: hi ha els fets i després la teva mirada sobre els fets, i sobre això has de ser al més responsable possible.

Defenses que el periodisme és un punt de vista.

Sí.

No hauria de ser, més aviat i fonamentalment, un mètode? Dir que és un punt de vista, ¿no obre la porta a relativitzar-ho tot i que qualsevol posició és possible, en nom del nostre punt de vista particular?

No, perquè potser li falta un adjectiu i cal parlar de punt de vista responsable o professional. El periodista ha de tendir a l'objectivitat tant com pugui. Però difícilment serà objectiu, perquè el periodista no és un objecte, sinó un subjecte i, per tant, serà subjectiu. Quina és la diferència entre el jo ciutadà i el jo periodista? Home, doncs que al periodista li paguen per ser al més objectiu possible. I en la seva subjectivitat, ha de recordar que punt de vista no és el mateix que fílies, fòbies, aficions o carnets que pugui tenir. No es tracta de dir "jo m'ho miro així o aixà", sinó "jo m'ho miro així però, com que soc periodista, hi poso els antecedents, les possibles conseqüències, valoro la part de veritat que hi ha a cadascuna de les parts..." És aquella cèlebre metàfora de Salvador Espriu, no? La que diu que la veritat és un mirall que es va trencar i tots en tenim un trosset. Doncs el periodista ha de recollir tants trossets com pugui i compondre el mosaic més complet possible. Si l'objectivitat fos possible, amb un sol mitjà n'hi hauria prou. N'hi ha més d'un, entre altres coses, perquè justament la prova que vius en un país democràtic és que vagis al quiosc i hi hagi diaris de totes les tendències. Sabem que té a veure amb els que tenen més diners per pagar-se un diari o una tele. Però, en principi, si tu vas a un país i només hi ha un diari, malament rai.

Em referia a si és discutible que els Jordis, Forn i Junqueras són presos polítics. Ho dic perquè, per exemple, el ciutadà de fora de Catalunya té quatre diaris a l'abast. Però el punt de vista serà el mateix en aquesta qüestió.

Avui dia, això de "jo només tinc accés a determinats mitjans" ja no és veritat. Avui dia, qui no sap és perquè no vol saber. I això val per a tothom. A la gent que m'ho pregunta, jo li recomano una dieta informativa variada. Ja que menges peix i menges carn i llegums, mira de llegir la mateixa notícia explicada per dos diaris diferents.

Però existeixen dos diaris realment diferents a Espanya? El ciutadà pot llegir-ne un i tenir la confirmació en un altre i la reconfirmació en un telenotícies, després. Hi ha un efecte corró.

En relació a Catalunya, els mitjans de comunicació espanyols han tancat files fins al punt que practiquen, acollint-me a l'expressió creada per Francesc Serés en un article aquí, a l'ARA, periodisme d'Estat.

Coneixes bé la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que travessa un moment crític amb l'amenaça que suposa tenir 40 milions d'euros menys de pressupost, en bona part per un conflicte amb Hisenda sobre l'IVA. Quina és la sortida a l'atzucac?

No la tinc, però l'hem de trobar. Els mitjans públics catalans són fonamentals. És possible que la ràdio privada pugui suplir en part –només en part– la feina de la ràdio pública, però ja no et parlo de TV3. El 'Polònia', per exemple. És una quadratura del cercle. És un programa d'entreteniment que entra bé i té ingressos publicitaris gràcies a la seva gran audiència. Però sobretot és un dels programes que recorda permanentment que no podem cedir ni un metre a l'hora de definir el camp de la llibertat d'expressió. I dona un to. Amb els deu o dotze anys que el fan, saps què hi ha coses que es poden dir per televisió. Això diu molt de la cultura democràtica d'aquest país, i del sentit de l'humor i la necessitat de dessacralitzar. Si això desapareix, desapareix també un to i una manera de pensar. Per tant, som davant d'un problema molt greu que va més enllà dels problemes laborals dels treballadors o del sector audiovisual. I més en un país sense estat propi o, pitjor, amb un estat que li va a la contra en tantes coses, els mitjans de comunicació públics i potents són fonamentals. Són els que permeten a la gent dir, mira, el país existeix. Si existeix la televisió de Catalunya, existeix Catalunya.

Quan una tele parla una llengua, la fa normal. Hi hem arribat, a la normalitat?

En molts casos sí. Moltes persones no catalanoparlants d'origen han normalitzat molt el consum, fins al punt que si preguntes en quin idioma van veure una pel·lícula en català o castellà no se'n recorden. En moltes coses, el català és infinitament més normal que ho era quan jo era petit. Franco va morir quan jo tenia catorze anys. Jo no vaig ser escolaritzat en català, imagina.

L'hostilitat que hi ha contra TV3, des de la política i els mitjans espanyols, és només per la seva presumpta línia editorial o va més enllà?

Absolutament va més enllà. A la gent a qui li molesta Televisió de Catalunya, li molesta Catalunya, que podria haver dit Ovidi Montllor. Això és des del primer dia: des de Calviño i allò de la televisió antropològica. A molta gent li molesta que hi hagi una prova tan clara de l'existència d'un país com és TV3. I que tingui tanta audiència. Però no només audiència que s'informa del Procés: també amb les campanades, per exemple. Hi ha autonòmiques que van tenir un zero de quota, un zero absolut, amb les seves campanades de Cap d'Any. No és el cas de TV3.

Una última pregunta, que només serà comprensible per a qui hagi llegit el llibre i així fem d'esquer perquè el llegeixin: ¿Saps ja qui és el primer ministre d'Holanda?

No! [riu]. És un 'running gag': es tracta de no saber-ho mai. Però això demostra que és veritat el que em deien. És totalment prescindible, saber-ho. I, al final, quan has estat a una roda de premsa a la Casa Blanca, on hi havia Obama i el president de la Xina, les altres coses són una mica relatives, francament.