Misc 05/09/2018

Ana del Paso : “Encara hi ha directors de diari que veten les dones com a reporteres de guerra”

La periodista i excorresponsal internacional va cobrir la primera Guerra del Golf, cinc guerres balcàniques i la d'Afganistan

i
àlex Gutiérrez
4 min
Ana del Paso : “Encara hi ha directors de diari que veten les dones com a reporteres de guerra”

BarcelonaAna del Paso coneix de primera mà, o primera pell, el reporterisme de guerra: va cobrir la primera Guerra del Golf, cinc guerres balcàniques i la d’Afganistan. Per a la seva tesi doctoral va entrevistar 34 periodistes espanyoles que han narrat la guerra per als mitjans. I d’aquella feina n’ha sortit el llibre Reporteras españolas: testigos de guerra (Debate), en el qual posa el focus sobre unes professionals que no han sigut tan reivindicades com els seus homòlegs masculins.

¿Com decideix algú esdevenir reportera de guerra?

No se sol escollir, sinó que és una evolució del reporter a qui li agraden els temes d’internacional, i la seva feina inclou cobrir desastres naturals, cops d’estat, eleccions o conflictes armats. D’altra banda, el corresponsal de guerra com a tal ja no existeix perquè els mitjans de comunicació no es permeten el luxe de disposar d’un professional que vagi de conflicte en conflicte. El periodista es va adaptant a poc a poc a nivells de violència cada cop més elevats fins que pot cobrir una guerra.

Aquest procés segur que té un impacte en la personalitat.

Les guerres canvien les persones, ens fan més salvatges. Quan estàs molt exposat a la crueltat pots arribar a insensibilitzar-te. La nostra feina és denunciar el que és denunciable, i depèn de cadascú posar veu als desconeguts civils que pateixen la guerra i explicar com afecta la gent normal. Si ets capaç de fer-ho, seràs un bon periodista.

I, pel fet de ser dones, ¿hi ha un plus de perillositat?

Les reporteres ens enfrontem a situacions difícils pel fet de ser dones, però de violacions en pateixen també els homes, encara que això sigui menys conegut. Els terroristes jihadistes no segresten dones, per exemple, perquè no saben què fer amb nosaltres. Som un destorb, per a ells, i els que en surten més malparats són els nostres companys.

A banda d’haver de cobrir zones on la dona té menys drets que en els seus països d’origen, ¿les corresponsals pateixen també discriminació dels seus propis col·legues, que són majoritàriament homes?

Aquesta és una professió d’egos, i alguns companys -s’ha de dir que una minoria- adopten un paper protector cap a nosaltres quan s’està en perill. I això és humà. El que no és normal és que això derivi en paternalisme i s’estranyin que estiguem a la zona de combat. Les situacions complicades es presenten de sobte i sense fer distinció per qüestió de sexe. Ara bé, en aquests moments la camaraderia és absoluta. I cada cop són menys els que pensen que la guerra és una especialitat d’homes, perquè veuen que hi ha cada vegada més dones fent aquest tipus de reporterisme.

¿Hi ha algun avantatge en el fet de ser dones?

Tenim accés directe a les dones que estan silenciades per societats masclistes. Podem entrevistar-les i s’obren més, mentre que un reporter home necessita que hi hagi parents homes al davant i, d’aquesta manera, no hi ha dona que vulgui o pugui donar la seva versió: es nota que no se sinceren. Després també passa que en aquestes societats patriarcals ens veuen fràgils i, com que els trenquem els esquemes, es deixen entrevistar, fotografiar i gravar. A vegades és com un caçador que vol que el retratis amb la seva presa: necessiten mostrar el seu poder, i més si és sobre una dona. Nosaltres, per exemple, podem visitar la presó de dones a la franja de Gaza, que està controlada per Hamàs, mentre que els nostres companys no poden fer-ho.

En el llibre distingeix entre generacions: quina és la diferència bàsica entre veteranes i joves?

Hem passat d’escriure informacions de societat a fer reporterisme de guerra. Ara no hem de signar les nostres peces amb noms d’home i ens presentem voluntàries o ens escullen per fer aquestes cobertures a partir, en principi, de la nostra especialitat. Tot i així, encara hi ha directors de diari i caps que veten les dones com a reporteres de guerra, i ja comença a ser hora que la mentalitat canviï del tot. Les pioneres es van esforçar molt per trencar motlles i nosaltres hem de seguir fent-ho fins que la discriminació desaparegui en tots els aspectes, en el salari i en els càrrecs de responsabilitat. Entre les 34 reporteres espanyoles que he entrevistat i estudiat a fons, els inconvenients que van viure les més veteranes, com Dolors Masana, Rosa Maria Calaf, Carmen Sarmiento, Maruja Torres o Teresa Aranguren, ja no els pateixen les més joves com Ana Alba, Natalia Sancha o Maysun, perquè ara hi ha més dones treballant en llocs perillosos. No només periodistes: militars, policies, diplomàtiques, observadores internacionals o cooperants.

Quines històries l’han commogut més, mentre entrevistava les 34 reporteres?

El fotògraf freelance Juantxu Rodríguez, que treballava amb Maruja Torres, va morir a l’acte després de rebre l’impacte de trets disparats per marines estatunidencs el desembre del 1989 a Ciutat de Panamà. Jo el vaig conèixer a Santander, just l’estiu anterior. Quan la Maruja em va descriure l’escena em va impactar la manera com ho va reviure. Quasi totes hem perdut algú especial en zona de combat. També recordo Rosa Meneses explicant com va salvar la vida gràcies a l’armilla antibales que portava després de rebre un tret a Líbia el 2011. M’impressiona tot el que tenim en comú: la passió per la nostra feina, amb la qual podem salvar vides denunciant els abusos i buscant la veritat. No ens acovardim davant de res ni de ningú.

stats